Farewell Fellowship Blog

Obres de Stanislaw Lem

2006-05-01T17:24:00.000+02:00

1.- INTRODUCCIÓ

Stanislaw Lem va morir el passat 27 de març de 2006. El que em proposo escriure ara és un "survey" de les seves obres, de les que n'he llegit 13 de 18 publicades en castellà, valorant-les i enquadrant-les temàticament en la família de temes obsessius i recurrents que tenia Lem. Com més perseveres en la lectura de l'obra de Lem, més conscient et tornes de que era una immensa, inesgotable i terrible màquina de pensar. La talla intel·lectual d'aquest home, tan des del punt de vista científic com humà, és descomunal i està injustament ignorada per la resta del món.

Stanislaw Lem era un escriptor de gènere. Es diu que escrivia d'una cosa recòndita i encofurnada malanomenada "ciència-ficció". La dita "ciència-ficció" va ser una etiqueta creada fa algo més de mig segle per uns americans que volien escriure novel·les de cow-boys colonitzant planetes llunyans.
Desafortunadament per a Lem, se li va acudir situar les seves obres mestres en entorns clarament ficticis i especulatius, i preocupar-se per temes de transcendència purament epistemològica i "seriosa". Això de la ciència-ficció tampoc et deixa gaire ben situat per d'adjudicació d'una cosa anomenada "premis Nobel". Diuen de Lem que a la seva Polònia natal és quasi un sant, en els instituts se l'estudia a història de la literatura polonesa, però també resulta ser un gran desconegut als americans i anglesos en general. Això el situa en mal lloc fins i tot dins de la ciència-ficció. Per a mi Lem era simplement un dels 4 o 5 millors escriptors vius i un dels pocs hereus vertaders de Borges.

Hi ha tres temes formals que apareixen recurrentment a les obres de Lem:

Si mai trobem una forma de vida alienígena, és impossible que ens hi puguem comunicar. LLegeixi's impossible com "infinitament improbable". O sigui, destrueix el mite de Star Wars. Per pura probabilitat es veu que és impossible
Incognoscibilitat del món en general. Els límits de la ciència i la intuïció humanes són un altre dels seus temes favorits.
Erudició diversa. Un dels procediment narratius favorits de Lem és aquest: 1)agafa una idea, 2)pregunta't què passaria si aquesta idea... 3)exprem totes les conseqüències possibles de la idea de (1) sense la més mínima pietat.

A més, un cert pessimisme general impregna totes les seves obres. Ara mateix només en recordo una on el protagonista vegi totalment complertes les seves aspiracions. Les influències més reconeixibles en l'obra de Lem són Borges, Kafka i Philip K. Dick. La més òbvia és la del primer, doncs molts dels seus elats curts prenen formes i continguts borgians. Les altres dues es troben de forma més localitzada.

Per una descripció detallada de les obres, la secció [2] conté els meus comentaris per totes les obres de Lem que he llegit i la secció [3] completa les llistes de les seves obres.

2.- LEM'S ANNOTATED READER

DIARIOS DE LAS ESTRELLAS (1957)

Argument: Els Diarios de las Estrellas són les memòries dels viatges del cosmonatura Ijon Tichy, un seguit de narracions curtes de continguts filosòfics, satírics, científics, paradoxals, grotescos i delirants.
Comentari: Possiblement sigui la millor obra de Lem, per extensió, contingut i profunditat. En podria dir moltes coses, doncs les histories dels Diarios contenen molt material, però com a denominador comú estan dirigides pel principi de "agafa una idea i extorsionala" que he comentat anteriorment. Altres històries retraten la humanitat sota un prisma desenfocat però més satíric i humorístic. Bàsicament Lem es serveix aquí de la ciència-ficció per crear-se algunes "llibertats especials" que li permetin explorar millor diversos aspectes del món actual i la naturalesa humana. Molt, molt recomanable.

LA INVESTIGACIÓN (1959)

Argument: No és ciència-ficció. Està estructurada com una novel·la policíaca desconcertant que aprofundeix en la incognoscibilitat del món. Un comissari de policia anglès investiga uns desconcertants fets que involucren el robatori i posterior devolució de diversos cadàvers. Iniciada la investigació, Lem dedica les 150 pàgines posteriors a demostrar-nos la impenetrabilitat d'un misteri sense culpables ni mòbils possibles: l'execució dels fets és inexplicable, la motivació que hi pugui haver al darrere totalment injustificable. Eventualment la ciència produirà una descripció detallada i exacta dels fets, però també totalment inintel·ligible a la intuïció humana i estèril.
Comentari: Tornem al tema de la incognoscibilitat del món. Aquí Lem mostra de forma magistral la diferència entre la "constatació" i la "comprensió" de la relació causa-efecte. El text està ple de situacions incòmodes, discussions kafkianes, descripcions exhaustives i amb una capacitat de recreació d'escenaris extremadament poderosa. A nivell d'ambientació és un meravella.
En una entrevista Lem va declarar que va escriure l'obra de manera espontània i sense un pla general, i que se li va acabar la inspiració a mig fer i que no va saber com acabar-la. Doncs per mi és la seva obra més inspirada juntament amb Fiasco i els Diarios de las Estrellas.

SOLARIS (1961)

Argument: El distant planeta Solaris està recobert per un estrany líquid orgànic, es creu que forma una sola entitat intel·ligent, però no s'ha pogut demostrar. El psicòleg protagonista arribarà a la base científica de Solaris per desvetllar què li passa a la tripulació, que sembla que estiguin una mica sonats. A les poques hores d'arribar es materialitza al seu costat la seva ex-dona, morta fa anys. Aparentment Solaris està estudiant-los a ells?
Comentari: Solaris és l'obra més emblemàtica de Lem, la que (quasi) tothom sap citar, i de la que se n'han fet dues pel·lícules. Per mi és una de les més fluixes. La meitat de les pàgines pertanyen a tractats científics sobre Solaris que el protagonista llegeix, la resta a un ambient claustrofòbic i desconcertant. Solaris és una obra sobre la impossibilitat de la comunicació i de la comprensió del món, el problema que té és estar plantejada en situacions tan absurdament inversemblants i exagerades que deixa de ser rellevant com a especulació. En general és bastant avorrida i la prosa de Lem no és de les millors.

MEMÓRIAS ENCONTRADAS EN UNA BAÑERA (1961)

Argument: Lem fa el seu particular homenatge de Kafka en aquesta obra post-apocalíptica. El protagonista és un espia i tota l'obra gira al voltant dels seus intents de fer que algú li expliqui quina és la seva missió. L'Edifici, un lloc ultra-secret, és un infern burocràtic molt més avançat que els de Kafka. Aquí tot és secret, tots els documents estan encriptats, les claus estan encriptades, els noms de les persones són aleatoris i canviants. Els experts en descodificació de missatges es dediquen a fer cabalisme a partir de qualsevol cosa i no fan més que enredar la situació. Tothom està mig boig. Tots els departaments conspiren simultàniament uns contra els altres i a diversos nivells al mateix temps, de forma que les conspiracions s'interfereixen entre elles derivant a conseqüències impossibles de predir. Tots els funcionaris són agents dobles o triples o quàdruples... fins tant lluny com hom desitgi.
Comentari: Sublim. Memorias encontradas en una bañera deu ser lo més tortuós que hom ha imaginat mai. També demostra com no hi ha res prou complicat com perquè un mateix no ho compliqui més. En el camp estilístic he de dir que Memorias encontradas en una bañera és àmpliament superior a qualsevol obra de Kafka, el text és ple de bellesa delirant i diàlegs aguts. Serà que Kafka mai m'ha semblat un escriptor brillant.

EL INVENCIBLE (1964)

Argument: Ens trobem en un futur llunyà, en un racó molt llunyà de la galàxia. La Invencible és una nau espacial de guerra que arriba a un remot planeta on ha desaparegut la Condor (no, no estic parlant de Star Wars). El planeta és aparentment desèrtic, només amb vida microscòpica aquàtica, però ofereix un trencaclosques desconcertant. Resulta impossible saber què ha passat als ocupants de l'altra nau. Els nostres protagonistes (una partida de guerra, en realitat) hauran d'investigar fins aconseguir trobar on està amagada la civilització de Regis III i experimentar el terror que pot provocar una forma de vida no contemplada en les taxonomies de la biologia terrestre.
Comentari: És una obra força menor i amb poca ambició. Tanmateix, torna al tema de la impossibilitat de la comunicació mostrant com es pot tenir vida intel·ligent sense tenir ni vida ni intel·ligència. Tot i ser menor em deixa amb la curiosa sensació de que si El Invencible l'hagués escrit un tal Asimov se n'haurien fet tres pel·lícules i set seqüeles. Des d'un punt de vista científic El Invencible té molt mèrit. He de reconèixer que no se com de desenvolupada estava la teoria de comportaments emergents en sistemes complexos cap allà a l'any 1964, però té molt mèrit; més val llegir-la per saber de què estic parlant.

FÁBULAS DE ROBOTS (1964)

Argument: Les Fábulas de robots s'acostumen a descriure com un escalfament o les cares-B de Ciberiada (següent fererència).
Comentari: El títol i la descripció són molt adequats, doncs descriuen perfectament el contingut del llibre: histories de robots i d'inventors escrites en un to més faulístic, més lleuger, més humorístic i menys satíric que a Ciberiada, però comptant amb els mateixos ingredients de fons. No queda més a dir.

CIBERIADA (1965)

Argument: Ciberiada és un conjunt d'històries curtes on Lem posa a plena potència el seu despietat sentit de l'humor per tal de crear una mena de Mil i una nits de robots "retros" on els personatges (els constructors i artífex plenipotenciaris Trurl i Clapaucio) protagonitzen històries descabellades en què construeixen màquines impossibles i absurdes i exploren planetes inversemblants, i sempre acaben cobren generosament per les seves obres. En un sentit més profund, amaguen també reflexions complexes sobre la ciència i les seves fronteres.
Comentari: Ciberiada deu ser l'obra més famosa de Lem juntament amb Solaris. La fama li deu venir sobretot per ser molt més accessible al lector que no pas Diarios de las estrellas o la pròpia Solaris. Tot i ser una obra més simple no està exempta de moltes gràcies, només algú que conegui bé les lleis de la física les pot trencar amb tant d'estil. En mig de les titàniques obres de Lem, Ciberiada se'n la pot considerar més "refrescant".

EL CONGRESO DE FUTUROLOGIA (1971)

Argument: Ijon Tichy, el protagonista dels Diarios de las Estrellas, viatja a la república bananera de Costarricania per assistir a un congrés de futurologia (l'art de dirigir cap a on ha d'anar la investigació científica). A les primeres de canvi hi ha un alçament a la capital, i les autoritats no tenen cap millor idea que la de bombardejar-la amb diverses substàncies químiques de nova factura que provoquen unes irrefrenables ganes de fer el bé i ser feliç. Les conseqüències de la barreja d'al·lucinògens es fan notar i penetrem en un món oníric i alternatiu del que despertarem moltes vegades abans d'arribar a la última pàgina.
Comentari: Lem era un gran admirador de Philip K. Dick, no ho va amagar mai, i fins i tot va escriure un assaig titulat Philip K. Dick: A Visionary Among the Charlatans. Aquest i d'altres escrits li va valer el rebuig unànime de la resta d'escriptors de ciència-ficció americans (és clar, doncs ells eren els "charlatans"), i fins i tot va ser expulsat de la associació americana de "Science Fiction & Fantasy Writers" de la que l'havien fet membre honorífic cap al final de la guerra freda. Aquesta novel·la és el més Dickià que he llegit mai que no sigui Dick. Clarament té els elements necessaris per establir els paral·lelismes: la impossibilitat de diferenciar la realitat de la al·lucinació, el despertar successiu de diferents nivells del somni i al·lucinació fins a perdre't totalment, les societats futures opressives i desarticulades, etc. És pastada a les obres paradigmàtiques de Dick com Ubik o Los Tres Estigmas de Palmer Eldritch. Tot i això no està entre les millors obres de Lem, és més un divertimento que una aposta seriosa.

VACÍO PERFECTO (1971)

Argument: A l'estil dels relats més inspirats de Borges, Lem ens presenta un conjunt de pròlegs de novel·les. De novel·les que no existeixen i que mai ha escrit ningú.
Comentari: Vacío Perfecto conté petites joies literàries de valor incalculable. Pagaria per tenir a les mans molts dels llibres allà descrits... que no existeixen.

UN VALOR IMAGINARIO (1973)

Argument: En teoria es tracta d'un conjunt de crítiques literàries de diversos llibres inexistents. En realitat són 4 o 5 crítiques adjuntades a una de les grans obres de Lem: Golem XIV. En aquesta història el Golem, un ordinador avançat fins més enllà de la comprensió humana, pronuncia un discurs en que deconstrueix la teoria de l'evolució de les espècies. La teoria de l'evolució és un dels sub-temes recurrents de Lem, apareixent esporàdicament en altres de les seves novel·les.
Comentari: En realitat no és una novel·la, s'hauria pogut publicar com un assaig. És una mica aspre, però m'encanta.

LA FIEBRE DEL HENO (1976)

Argument: La segona obra de no-ciència de Lem. És semblant a La Investigación. Se sospita que una sèrie de desconcertants suïcidis ocorreguts a Nàpols, amb anys de diferència entre ells, són delictius, formen clarament una sèrie i ha d'existir-hi una explicació conjunta; però no és òbvia. En aquest cas, ni la motivació ni l'execució tampoc en són fàcilment discernibles. La gran pregunta és: fins a quin punt el que s'investiga és un vertader fet real i no pas un mer patró mental de l'investigador? on està la causalitat? pot haver-hi un vertader culpable o només és una conspiració de l'Univers? podríem diferenciar-ho a la pràctica? La novel·la està estructurada en la repetició del viatge per Itàlia de la última víctima, fet a l'espera de trobar pistes reveladores. Com a curiositat: conté un diàleg que dura 45 pàgines ininterrompudament.
Comentari: Aquesta novel·la m'inspira sentiments contradictoris: l'estructura narrativa no està gens ben trobada, la major part del temps està llastada per una patent falta d'agilitat i d'incomprensió de què està passant per part del lector. Arribes a la conclusió que és una obra prescindible. L'únic moment memorable és un passatge on el protagonista sofreix un atac d'al·lucinacions; aquí el text és grandiós, la narració frega els límits de l'expressivitat en quant a recursos tècnics i descriptius, però no és suficient per reflotar l'obra.

PROVOCACIÓN (1984)

Argument: Assaig no de ficció en que Lem analitza l'holocaus nazi. La seva família era jueva per algun cantó. A més ve acompanyat d'un altre assaig sorprenent anomenat Un minuto humano.
Comentari: Molt interessant, curtet, val la pena de llegir. (No és un comentari molt prolix, però no se què més dir-ne)

FIASCO (1987)

Argument: Les teories vigents sobre l'evolució dels sers vius ens diuen que la probabilitat de que l'home topi mai amb una intel·ligència extraterrestre és nul·la: doncs a partir d'un cert nivell de desenvolupament la "intel·ligència" pot prendre tantes formes diferents i antagòniques que impossibilita una mútua comprensió. Per tant, l'Home decideix que ara que encara és un ésser "inferior", ha d'emprendre ja el viatge per intentar anar a coincidir amb alguna civilització extraterrestre en el moment en que aquesta es torni prou intel·ligent però no massa intel·ligent. Per fer-ho s'aprofitaran els més recents avenços tecnològics en aeronàutica i astrofísica. El viatge inclou la realització de trucs de màgia amb forats negres, noves formes d'hivernació, ordinadors en el límit físic de la velocitat de càlcul, i altres meravelles. Òbviament, també inclou el contacte amb una nova civilització.
Comentari: És una obra mestra. És l'obra més ben aconseguida, realista i profunda que ha escrit, però també és immensament complicada, requereix un gust malaltís per l'especulació, pels centenars de pàgines on no passa res i per tota mena d'altres deformacions científiques que et deixen exhaust. Fiasco és de llarg novel·la amb ciència més "hard" que he llegit mai i, al mateix temps, és el cim de la capacitat narrativa i descriptiva de Lem. La vividesa de les imatges que transmet et fereix els ulls arrancant reflexos dels fragments gelats de la teva pròpia ànima. Llegint Fiasco et fas el càrrec de quants anys llum d'avantatge porta Stanislaw Lem respecte a la resta d'"escriptors" de ciència-ficció.

3.- LLISTES

A mode de resum, la taula següent indica quins elements narratius contènen les obres descrites a [2]:

Títol	A	B	C	D	E	F
Ciberíada					X	X
Diarios de las estrellas				X	X	X
Fiasco	X	X	X
El congreso de futurologia					X	X
El invencible	X		X
La fiebre del heno		X
La investigación		X
Memorias encontradas...		X
Provocación				X
Solaris	X	X	X
Un valor imaginário				X
Vacío Perfecto				X	X

LLegenda: A: Impossibilitat de la comunicació, B: Incognoscibilitat del món, C: Contacte, D: Erudició diversa, E: Humor, F: Filosofia

El meu ordre de preferència en les obres de Lem és aquest:

Fiasco
Diarios de las Estrellas
Vacío Perfecto
La Investigación
Memorias Encontradas en una Bañera
Provocación
Un valor Imaginario
Ciberiada
Fábulas de Robots
El Invencible
El Congreso de Futurologia
Solaris
La Fiebre del Heno

La llista de les seves obres traduïdes al castellà i amb any de publicació original és:

Diarios de las estrellas (1957)
Eden (1959)
La investigacion (1959)
Retorno de las estrellas (1961)
Solaris (1961)
Memorias encotradas en una bañera (1961)
El Invencible (1964)
Fabulas de robots / El breviario de los robots (1964)
Ciberiada (1965)
Relatos del piloto Pirx (1968)
La voz de su amo (1968)
El congreso e futurologia (1971)
Vacío perfecto (1971)
Un valor imaginario (1973)
La fiebre del hieno (1976)
Regreso a Entia (1982)
Provocación (1984)
Fiasco (1987)

4.- REFERÈNCIES

Pàgina oficial - http://www.lem.pl
Lem @ The Modern Word - http://www.themodernword.com/scriptorium/lem.html
Lem @ Wikipedia - http://en.wikipedia.org/wiki/Stanislaw_Lem
Lem's Vitrifax - http://world.std.com/~mmcirvin/vitrifax.html
Una bona entrevista - http://www.lem.pl/cyberiadinfo/english/interview2/interview.htm
Entrevista en castellà - http://www.red-literaria.com/Entrevista_Lem.html
Philip K. Dick: A Visionary Among the Charlatans - http://www.depauw.edu/sfs/backissues/5/lem5art.htm

Kant, Kafka i el Karrefour

2006-02-12T13:31:00.000+01:00

Moltes vegades s'associa el concepte de "burocràcia" al nom de Franz Kafka, un dels escriptors més citats i menys llegits del segle XX. En les seves obres els protagonistes s'enfronten amb impotència a una maquinaria burocràtica de tal magnitud que s'oculta a ella mateixa darrere una boira de senders tortuosos.

De totes les contribucions de Kant al pensament occidental, la meva preferida és la distinció entre fenomen i noumen i la introducció de les formes a priori de la percepció. En poques paraules, el món és com és (el noumen), i el que en veiem (fenomen) és una manifestació en la forma en que les formes a priori dels nostres sentits (el temps i l'espai) estan preparats per processar la realitat. Això ens deixa en que el noumen és incognoscible (l'essència dels objectes) i no podem anar més enllà del fenomen, que és la forma que tenim d'estructurar-lo.

Hi ha una clara analogia entre les grans Organitzacions (com les cadenes de super-mercats) i les obres de Kafka. En moltes ocasions hom pensa que el Carrefour és com el El Castell de Kafka, una organització estratificada en un nombre incomptable de capes al nucli de la qual és impossible acostar-se (o com a mínim requeriria un esforç inhumà). Tenen molts punts de contacte: en cap podrem penetrar prou endins per entendre els motius, objectius, punts de vista, inèrcia, que mou aquestes estructures, s'oculten darrere una màscara darrere una màscara darrere una màscara... un lloc ple d'oficinistes no saben res i on la informació només flueix ascendentment, un lloc contra el que et pots donar cops de cap fins que deixis de tenir ganes de fer-ho.

Proposo una aproximació nova a la família de problemes del Carrefour, Renfe, Telefònica, el Govern... Ara ja no hi ha múltiples capes, no pots trobar a ningú més important, és que no hi ha pas cap nucli. Les Organitzacions són un noumen del que tenim una percepció fenomènica que és la que tots sabem: una finestreta on ningú és responsable. El que hi ha darrere d'aquest fenomen mai podrem arribar a saber-ho. És una relació de necessitat, la nostra pròpia condició suposa un impediment teòric pel coneixement real de "qui en té la culpa", "qui és el responsable", "perquè...?", doncs les nostres formes a priori són: limitació en la nostra capacitat d'acció personal, la nostra pròpia singularitat, qualsevol forma de comunicació és equívoca i ambigua.

La Organització, en sentit transcendent, no és res més que la seva pròpia cara externa; si existeix en un nivell més profund és incognoscible i està, i sempre estarà, fora de la nostra capacitat de percepció i comprensió.

A l'Astèrix el cel li ha caigut al damunt!

2005-10-22T18:03:00.000+02:00

Tinc per costum des de 1990 de comprar els nous volums de les aventures Astèrix el mateix dia en que surten a la venda. O sigui, des de que vaig ser conscient del que feia el dia de Sant Jordi. Avui he anat a comprar la trenta-tresena aventura Astèrix: “El cel s’ens cau al damunt!”. Però ja fa una setmana que va sortir i no el tenia encara. El motiu és clar: la famosa errata de la portada. A la portada, el llom i la primera pàgina, concretament. Fonts de Salvat van declarar que “les pàgines i la portada havien anat per camins diferents” (clarament mentida, doncs l’error es repeteix a l’interior) i que en retirarien del mercat i es “destruirien” els exemplars erronis.
Això m’ha decidit a comprar-lo ja i conservar una relíquia com aquesta per a mofa, befa i escarni!

Ho tinc davant i ho veig molt clar, les lletres són molt grans: “S’ENS”.

També veig que la portada és horrible. Horrible de veritat. Segurament la pitjor de totes les que s’han fet. Què s’ha fet d’aquelles portades memorables com la de “La residència dels Déus”, “Astèrix a Bèlgica” o “Astèrix al país dels Helvecis”?
I a l’interior, no us ho perdeu, hi ha una àmplia gamma d’errors tipogràfics desconcertants:
Panoràmix: “Aqui sap, Astèrix. Qui sap.”
Panoràmix: “..., però s’explica ue no l’acabo d’entendre prou bé!”
Clarament, Panoràmix es fa vell i repapieja.

L’argument d’aquesta nova aventura és, d’entrada, desconcertant. El poble dels gals es veu envaït per uns extraterrestres (!) de Dyswaltnen i de Namga que han fet un viatge intersideral per apoderar-se de la poció màgica (famosa en el mundo entero). Els còmics que escrivia Goscinny explotaven els llocs comuns dels països europeus i el seu substrat cultural. Què sabem dels extraterrestres? Seria tant mala idea com fer un viatge a la Atlàntida! (viatge que Uderzo ja ha fet, per cert).

Els extraterrestres de Dyswaltnen resulten ser un grapat de superherois conduïts per un Mickey Mouse minimalista; els de Namga són uns robots gegants conduïts per una mena de llagosta asiàtica amb uns ulls enormes.
Fantàstic: el còmic europeu contra marvel i el manga. Estem millorant. Ara ve quan els francesos els maten a tots.
Però no. No millorem gens. És una merda. És avorrit a matar, i naïf, i esbojarrat. Els romans hi apareixen amb calçador, al igual que els pirates, les darreres set pàgines són escandalosament prescindibles... ho diré un altre cop: és una meeerda.

L’explicació de tot aquest gran fracàs està en la última pàgina, en una dedicatòria d’Uderzo: “Amb aquest àlbum m’agradaria retre homenatge al gran Dyswaltnenià... Perdó, al gran Walt Disney, aquest famós i genial druida que va permetre que alguns col·legues meus i jo caiguéssim en una marmita plena d’una poció de la qual només ell tenia el secret”. Fantàstic, Uderzo fent apologia del Dyswaltnisme. Em sembla que ploraré.

La falta de contingut dels últims àlbums d’Astèrix ja és crítica, alarmant. Hauria d'intervenir la ONU i la OTAN. Tot i tenir les mateixes pàgines, els àlbums de d’Uderzo semblen molt més curts, com si les seves aventures transcorreguessin totes en una mateixa tarda o en una migdiada. L’únic àlbum vertaderament bo que ha fer Uderzo ha estat Astèrix a l’Índia, i d’això ja fa molts anys (18, concretament). Ara no se sap molt bé on han anat a parar les clàssiques 46 pàgines de Goscinny.
Bé, una mica sí que se sap. Un detall a tenir en compte és l’exagerat gust d’aquest volum per les vinyetes immenses on hi apareixen visions descabellades. N’hi ha moltes... i el dibuix comença a semblar assistit per ordinador. Si bé s’ha de reconèixer que l’ovni a tota pàgina descendint sobre el poble gal és inesperat; també és tan inesperat que sembla una paròdia.

Passant a un altre ordre de coses, ara que la franquícia està a mans de Salvat, la impressió ha millorat respecte a les clàssiques. Si bé això és d’agrair, em sembla que trobo a faltar aquell regust arcaic que Grijalvo – Edicions Junior ens proporcionava gràcies al procediment de fer que el dibuix i els colors s’imprimeixin en llocs diferents. També és d’agrair que Salvat hagi reeditat la col·lecció sencera de tots els volums antics.
M’acosto a la prestatgeria, obro el vidre i els compto: en tinc trenta. (Em se de memòria quins són els tres que em falten. Potser algun dia els compraré.) Els successius canvis d’editorial i de format proporcionen a la meva col·lecció ni més ni menys que sis models diferents en el text del llom i una numeració intermitent i contradictòria. És realment una trajectòria erràtica. Fa molts anys vaig descobrir que, seguint la informació que proporcionava Grijalvo, era impossible ordenar els volums sota un criteri consistent, doncs les llistes i catàlegs eren incomplets o contradictoris.

I sabeu què us dic? O m’estic fent vell o era molt millor a la manera clàssica.

Fotografia de dues galàxies colisionant

2005-08-31T18:58:00.000+02:00

Resulta que a la constelació de Peixos hi ha un objecte, el NGC 520 que es veu a la foto, que són dues galàxies (es creu que semblants a la nostra Via Làctea) colisionant i formant una mega matxambrat del que estan neixen noves estrelles. La foto és bonica, però no ens ho semblaria tant si corressim per aquí d'aquí a uns 5 bilions d'anys! Doncs resulta que exactament això és el que li passarà a la nostra galàxia per aquell llavors: la Via Làctea es fondrà junt amb Andròmeda deixant una foto tant bonica com aquesta.

La foto ja està una mica passada de moda però. Tot i que és força recent, això que es veu va passar fa uns 100 milions d'anys... ara mateix deu haver canviat ja una mica. Nostamal però, oi?

Odio els jocs olímpics

2005-07-06T00:40:00.000+02:00

Sembla mentida però aquest estiu no hi ha jocs olímpics. Hi estem molt acostumats, però no els fan cada any. Tampoc hi ha mundials ni europeus de futbol, ni de basket, ni de res. És una sort. També és una sort que no es faci a españa el 2012.

LLegeixo al diari que fa un parell de setmanes un tal Asafa Powell va establir un nou record del món dels 100 metres llisos al fer-los en 9.77 segons. Li va retallar una centèsima a l'anterior plusmarquista, que els feia en 9.78. Pobre tio aquest últim, com es deu estar lamentat ara de no haver-se fotut més hormones de cavall en el seu moment per allargar la seva glòria uns mesos més.

L'atletisme constitueix un singular esforç de superació transgeneracional que aboca a homes i dones de tot el món a no fer rés més que córrer com màquines (oblidant la seva salut i el fet de que tard o d'hora el seu cos els hi tornarà la jugada) per intentant rebaixar en mitja centèsima més la "velocitat punta" de la raça humana. Quina gran responsabilitat, quanta admiració. Ja ho diu la màxima llatina:

curso ergo sum

És curiós que l'home sigui tant procliu a aquest combat transgeneracional de l'atletisme quan rarament és capaç d'emprendre tasques útils que la seva realització vagi a prendre més d'una generació; com pot ser això? potser romanticisme? és romàntic el salt de tanques?

També he vist fa uns dies al Tele Noticies que un home es va deixar cobrir el cos amb 200.000 abelles durant 4 hores. Segurament va ser un record Guiness. Sincerament, ara mateix no em se ni imaginar com són 200.000 abelles juntes, de fet, unes 5.000 abelles juntes ja em provocarien prou pànic com per evitar que intenti imaginar-ne un grup més gran. Per altra banda, què són 9.77 segons? Una misèria. El notari va comptar el nombre exacte d'abelles? Si l'any que ve algú fa servir 200.200 abelles també sortirà per la tele? perquè no? Quina diferència fonamental hi ha entre el jamaicà dels 9.77 i l'irlandès dels 200.000? Que l'irlandès té un ofici? Que cap canal de televisió ho va retransmetre en directe world wide?

Els jocs olímpics (que prendré com a encarnació de tot el muntatge) es fonamenten en que l'espectador veu per la televisió com durant mig estiu una serie de gent que no sap fer res més es donen cops de cap contra un rellotge (en diverses modalitats, és clar, que sinó no hi hauria prou premis per a tots i els països no podrien enviar-hi centenars de competidors per fer autopropaganda política: panem et circenses).
Situats en aquest context em pregunto quina diferència hi ha entre tenir a) el record Guiness de menjar llaunes de pinya en almívar, b) el record Guiness de nedar 200 metres amb un braç lligat a l'esquena i amb un flotador d'ànec posat, c) el record olímpic de nedar 100 metres marxa endarrera?
I també: aquesta diferència és significativa? ens fa millors persones algun dels tres casos? ajuda a algú? per què és més important c) que no b)? no representa a) un titànic esforç de superació?

Bé, prou preguntes. L'objectiu d'aquesta reflexió no és altre que constatar que entre els jocs olímpics i els records Guiness no hi ha cap diferència rellevant, que ambdós són una mateixa presa de pèl i que les televisions haurien de deixar de pagar quantitats indecents de diners per retransmetre aquests últims(1).

Posem-ne un exemple. Molta gent coincidirà amb mi en que la lluita grecoromana és una absurditat insuportable i que té la popularitat que es mereix (aquest últim fet no entela le significat de l'exemple). El campió olímpic d'aquest esport pot tenir la seguretat que és el millor lluitador de grecorromana del món, doncs ha participat en una competició directa entre tots els practicants (que arrencaria en les fases de selecció nacionals) i els ha derrotat. Ha vençut els millors dels millors, eliminatòria rere eliminatòria (encara que sigui un suís el raonament val igual) fins quedar ell sol. O sigui, ha vençut a un altre home viu i racional en una competició d'habilitat, on el seu adversari també estava pensant en saltar-li al coll i treure-se'l de sobre. En canvi, n'Asafa Powell no ha competit contra ningú, no ha intentat modelar la tàctica del seu adversari, no ha efectuat cap decisió, només ha mogut les cames com si el perseguissin i ha trencat un record d'una persona que no estava allà per defensar-se (i en general podria trencar també el record d'algú que ja ha mort i tot). El segon cas, tot i ser una competició a una escala absoluta (transgeneracional, ho diria) em sembla totalment fora de lloc; el problema que té és que en realitat no és una competició, és una lluita autista i deshumanitzadora; és l'home contra la màquina lluitant en el terreny de la maquina. L'enfrontament directe es l'únic que et permet determinar una superioritat sobre els altres i que et dona el consol d'haver "derrotat a algú" es un enfrontament amb emoció i en condicions iguals.

A dia d'avui el treball en equip és un valor acceptat com a positiu, la individualitat no. En un esport d'equip no depens mai només de tu mateix, l'experiència esportiva és més plena, incerta i emocionant, i requereix més esforç per part dels seus integrants (doncs la teva sola acció et pot fer perdre però no guanyar). No pot ser que l'olimpisme, generalment pres com a sublimació d'un conjunt de valor positius, fomenti aquesta individualitat, és un plantejament fora de lloc i totalment caduc; l'atletisme és una soberana tonteria situable en el mateix nivell en que ho són els records Guiness.

La meva conclusió és que avui en dia només hi ha dues classes de competicions que encara siguin humanament vàlides: les competicions per equips on la capacitat de coordinació i cooperació és fonamental , i les competicions que suposen un enfrontament directe entre dos adversaris lluitant pel mateix objectiu (les que produeixen resultats relatius i no absoluts).
Conseqüentment això elimina dels jocs olímpics disciplines irrellevants com i) l'atletisme, incloses curses relleus, maratons i el llançament d'objectes diversos; ii) la gimnàstica, tant de terra com d'aparells (que no va per temps sinó per punts, però és el mateix); iii) la natació, vela i altres curses d'aigua i iv) el 90% dels esport dels jocs d'hivern.

A més de les exposades hi ha altres consideracions d'índole "moral" que s'haurien de tenir en compte:
Sempre es podrà trobar un campió del món de lluita grecorromana. En un moment donat ha d'existir un home que sigui millor que qualsevol altre en lluita grecorromana. D'altra banda, el record del món del 100 metres llisos tard o d'hora s'ha d'estancar (o així ho dicta la raó). Quan el món hagi progressat suficient, el 99.99% de la gent amb una predisposició genètica a la velocitat seran detectats a temps per les federacions i els entrenaran com animals per complir "la seva missió en la vida". També és de suposar que en aquesta hipotètica època tothom farà allò que se li dona millor i tal, en plan Brave new world però una mica més light, i tot serà millor. LLavors vindrà la fase de donar-los tota mena de productes bioquímics per tal que s'assemblin més als guepards (per què correm si la major part dels animals corren - i correran - més que nosaltres, no hauríem de potenciar l'ampli ventall de característiques humanes que ens en diferencien?) i finalment cap els jocs olímpics a competir! En aquest escenari els records olímpics s'aniran fent cada vegada més escassos i costarà més trobar atletes més ràpids (2).
La competició eliminatòria entre persones o equips és l'única que et garanteix que algú guanyarà i s'endurà la medalla d'or. En l'atletisme també s'endú la medalla algú o altre, es clar!, però en el 99.999% de les ocasions aquest guanyador perd moralment sota el pes de la historia i no aconsegueix un nou record olímpic. Per dir-ho d'alguna manera, és molt menys guanyador i molt mes un pesat reincidint en una inacabable coreografia buida de significat.

D'uns anys ençà que això dels jocs olímpics em carrega cada vegada mes. Ho veig mes absurd i buit de significat, com ja he dit. Crec que la major part de les seves competicions estan mal triades i han perdut el significat èpic que tenien en la Grècia clàssica, i ara els hi prestem massa atenció. Paidocracia.

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
(1)
Diners que al cap i a la fi serveixen per finançar el COI. Que no és més que un escenari pels jocs de saló d'una pila de representants de monarquies decadents, milionaris, vividors, condemnats per estafa, i d'altra gent que en la seva vida corrent no tenen cap altra ocupació. De fet, el COI és un lloc on acaben aterrant tota mena d'ex-liders decadents d'organitzacions esportives per seguir estirant del pot; quan et pensaves que Havelange havia deixa la FIFA i Stankovic (gestió corrupta i errònia) la FIBA resulta que no, que ara els tens escollint seus olímpiques!

(2)
Si Tim Montgomery (el dels 9.78) hagués nascut 20 anys abans, el seu record hauria durat des del 82 fins ara. Seria el millor atleta de la historia i tal i qual. Les teves possibilitats de passar a la posteritat depenen de l'any en que vas neixer (sic). Fa molts anys que no es produeixen discontinuïtats d'aquesta mena en les grans proves d'atletisme, jo ho veig sospitós i fa pensar que hi juga un factor molt més que humà. És clar que els records han de progressar cada vegada de forma més lenta, el quid de la qüestió és perquè no van progressar més ràpid abans!

Futurologia

2005-06-06T23:48:00.000+02:00

Avui he llegit a algun lloc una frase que G.K. Chesterton(1) va escriure el 1904 en la seva novel·la “The Napoleon of Notting Hill” i que feia així: "When the curtain goes up on this story, eighty years after the present date, London is almost exactly like what it is now". Certament, si Chesterton hagués vist el 1984 en directe hagués quedat esparverat (i potser Orwell també?). En canvi, hi ha una altra escola de pensament basada en afirmar que en cinquanta anys tothom anirà en cotxer voladors, prendrem unes pastilles de colors per menjar, i hi hauran un seguit d’avenços tecnològics totalment ridículs i descompensats que fan tremolar només de pensar-hi. Curiosament, ni uns ni altres mai tenen raó. La ciència avança a passos agegantats però no ho fa mai en els camins que els futuròlegs prediuen (d’aquí en endavant entendrem per futuròlegs a aquella gent que es dedica a especular sobre com serà el futur).
Això m’ha portat a preguntar-me: quina és l’arrel dels errors dels futurólegs? Segur que no sóc el primer a preguntar-m’ho i segur que algú ja en n’ha trobat la resposta correcta, per tant: perquè se segueix sense encertar? El meu diagnòstic del problema és que els futuròlegs cometen un doble error impossible de corregir a priori: (el meu axioma) “la futurologia sobreestima els avenços a llarg termini i subestima els avenços a curt termini”. Això és inherent a la ciéncia i és la causa de que ningú l’encerti. La justificació és aquesta.
Quan hom pensa en el que passarà d’aquí a 50 anys, acostuma a no tenir ni idea del que està parlant. Si sabés del que està parlant es compliria que: 1) és un científic, 2) ha treballat en allò de què està parlant i ho veu factible; per tant estaria parlant a menys de 50 anys vista. En general, els futuròlegs no saben del que parlen o bé si ho saben parlen de temes que encara no veuen factibles.
Per els camins inexplorats de la ciència sempre ens passa el mateix: per arribar a la idea futura que has tingut serà necessària una llarga i difícil investigació que sempre revela grans dificultats tècniques que no s’esperaven al principi. Alguns d’aquests nous problemes (que ningú sabia perquè en el moment de fer la predicció encara no s'havien superat els problemes previs que els ocultaven) es superen amb més o menys èxit i generen nova tecnologia que ningú esperava trobar relacionada amb la matèria inicial. Les conseqüències d’això són que 1) mai s’arriba al final predit en el temps desitjat (sobreestimar els avenços a llarg termini) degut a la gran quantitat de problemes nous que sorgeixen, 2) pel camí s’han generat noves tecnologies que ningú esperava, o s’hi han trobat aplicacions en altres camps, amb resultats sorprenents (subestimar els avenços a curt termini), doncs algunes de les subparts del problema gran eren “fàcils”.
Tota la causa d’aquest fet és la complexitat del món, complexitat que no fem més que veure com creix sota els nostres nassos a mesura que intentem esbrossar-la.

(1) Gilbert Keith Chesterton: Escriptor i polemista anglès del XIX – XX. Conegut per haver escrit “L’home que fou dijous”, “El club dels negocis estranys”, haver creat el famós Pare Brown, un mític capellà-investigador, i per ser un dels pocs escriptors declaradament cristians de l’època moderna.

Avenç important en l'estudi dels comportaments heredats

2005-06-03T12:03:00.000+02:00

És una de les coses que des de fa temps m'havia preguntat i no m'esperava una resposta tant clara. Resulta que jugant amb els gens de la mosca de la fruita, han aconseguit reproduïr comportaments nupcials (relativament complexes, i.e. de varies fases) masculins en mosques de genere femení i anular aquests en mosques de genere masculí. Resulta que aquest comportament resideix codificat en un dels gens de la mosca i les cèl·lules de mascles i femelles responen de forma diferent a ell generant diferents cadenes RMA que son les que deuen desencadenar aquestes respostes instintives. Variant aquest gen han aconseguit invertir les respostes en els dos generes.

La importància d'aquest experiment resideix en que mostra de forma clara que certs comportaments complexes poden codificarse genèticament! Però s´ha de tenir en compte, com diu l'article, que:
Barry Dickson hypothesizes that "behavioral switch genes" such as fru provide a way to hardwire adaptive behaviors into the brain so that an animal can perform them instinctively. Still, he and others caution against extrapolating the results to sexual behavior in humans. "Clearly, we are vastly more complicated creatures than flies, and our common experience tells us that our sexual interests are not irreversibly set by our genes."

Podeu trovar l'article sencer (que no el paper) aquí.

El PP contra la SGAE

2005-05-19T12:50:00.000+02:00

Ja sé, paraula prohibida... SGAEEE.. fa ràbia eh!! SGAEE SGAEEEE... doncs bé, ara una mica més de ràbia .. PP!!.... ara que esteu cabrejats ve la bona notícia. Sembla ser que una proposat del PP de suprimir el canon de CD's i DVD's verges ha sortit endavant al Senat amb el vot de un senador del PSOE (fijo q es el més pirata de tots). Recordem que el PSOE és molt molt amiguete de la SGAE (bueno, dels artistes de la SGAE) i vol tirar endavant propostes que els defenguin. Amb 120 a favor i 119 en contra, amb el vot del senador socialista, de la resta de partits i amb moltes absències al Senat el cas és que ha sortit endavamt, els de la SGAE treuen fum per les orelles :)... Notícia completa a:

http://www.elmundo.es/navegante/2005/05/19/esociedad/1116489009.html

Google, google, google...

2005-05-10T15:53:00.000+02:00

Ens haurem d'anar acostumant a la parauleta: Google. Quina por tius! Els projectes de Google no paren de apareixer i cada vegada son més i més ambiciosos (es foteran l'hostia al final?)! Alguns dels més recents son el Google Accelerator i el Googleputer: fan por. I resulta que busquen experts en el desprlegament de xarxes de fibra per muntar la seva pròpia xarxa mundial de fibra... 'o_O'
Podeu trobar més info sobre el tema a les pàgines de Google i en aquest article de El Navegante.

Primers passos per entendre la "conciència"

2005-04-26T13:57:00.000+02:00

Es impressinant com actualment s'està avançant en el camp de la neurociència. Ahir va apareixer a Newscientist un article sobre els recents experiments que ha presentat un tal Yukiyasu Kamitani, dels ATR Computational Neuroscience Laboratories a Kyoto. Aquesta gent ha estat utilitzant fMRI, una tècnica que permet visualitzar les zones actives del cervell a través del consum d'oxigen de les neurones, per visualitzar les respostes cerebrals de un grup de gent al fixarse en certes imatges.

Les imatges consistien en (no, no és el que esteu pensant)una sèrie de ratlles negres sobre fons blanc (o viceversa) orientades en diferents direccions. Fent un analisi i un processat de les "fotocòpies" cerebrals dels participants, el grup de recerca ha aconseguit deduir quina de les imatges estaven percevent en un determinat moment.
Fins aquí, l'experiment no té res de l'altre món, però han anat un pas més lluny. I el seguent pass va consistir en passar de forma continua dues de les imatges alternant-les cada 15 milisegons(a aquesta velocitat és impossible percebre'les). Per sorpresa de tots (exceptuant CocaCola) el resultat dels escaners fMRI mostraven de froma clara quines de les imatges havien estat visualitzades pels participants. La informació visual provinent del còrtex, en aquest cas, s'enmagatzemava en elgun lloc del cervell però de forma parcial sense arribar a les zones conscients, per dirho d'alguna manera. També van provar altres variants com mostrar dues imatges supeposades i demanar al participant que es concentres una d'elles, exitosament.
En sabem poc sobre la "conciència", però ha resultat que experiments d'aquest tipus poden utilitzarse per estudiar la percepció conscient e incincient en els nostres cervells, i començar a entendre una mica més part del concepte "consciència".
Tot això m'ha recordat una llegenda urbana a la que no donava gens de crèdit: "Un testimoni va presenciar un crim i al cap d'un any, via hipnòzis, va poder recordar un número de matrícula del cotxe del criminal." Sembla impossible, sí, però la gent que han estat fent aquests experiments han comprovat que es pot "llegir" del cervell moltes més coses de les que concientment percevem! Influeixen de forma intuitiva e inconcient en les nostres decisions? Són part de la "irracionalitat" humana? Aviat ho sabrem.

CyberFreaky! Un paio s'implanta una etiqueta RFID XD

2005-04-21T14:58:00.000+02:00

Segur que no és el primer i no cal dubtar que no serà l'últim. Aquest cyberfreaky campeón s'ha fet una mini orperació per implantarse un chip (etiqueta) RFID a la seva ma!

Si voleu veure tot el procés des del plantejament, passant per la operació i acabant amb la sicatrització i les primeres proves de detecció (aquesta primera fotografia és només el plantejament amb el chip que serà implantat) visiteu la seva pàgina. JUAS XD

La SGAE s'enbutxaca 5·10^10 peles durant el 2004

2005-04-20T18:03:00.000+02:00

Resulta que aquests de la SGAE tenen tantes pèrdues degut a la pirateria que els seus ingressos pugen un 12% l'any (aquest any han estat de 5·10^10 ptes). També resulta que segons els seus càlculs, tals activitats delictives "han provocado una caída de 30 millones en las unidades de discos vendidas durante el periodo 2001- 2004". Cauen les vendes i augmenten els ingressos: crec que els hi falla el Primer principi de la Termodinàmica. Us convido a llegir una mica què és el que fan aquesta gent de la SGAE, podeu veure-ho aquí on, si us fixeu bé, han aparescut uns misteriosos "?" en algunes frases "no aleatòriament" triades de la seva explicació xD. També és molt divertit com calculen la utilització dels continguts dels seus socis: "Un potente equipo informático procesa los programas confeccionados por los usuarios que reflejan, obra por obra, todas las utilizadas. Cerca de un 80% de los derechos percibidos se reparten así: la programación de la televisión, el cine, los espectáculos, los conciertos, la venta de discos, etc." ¿?!
Podeu llegir més sobre els resultats de l'exercici del 2004 de la SGAE a El Navegante.

Misterioses relacions entre RENFE i Beethoven

2005-04-18T00:00:00.000+02:00

Al tren m'he trobat amb una imatge singular.
En el seient a l'altra banda del passadís un home llegia un llibre. Jo també llegia, concretament, un exemplar del "Memorias encontradas en una bañera" de Stanislaw Lem. A l'asseurem m'he fixat accidentalment que en una de les seves pàgines apareixia un pentagrama. Amb una mica d'habilitat m'he inclinat per poder-ne llegir el títol. A la portada només hi he pogut distingir "Beethoven" i, per la profusió de 'w' i 'h', sospito que la resta era en anglès o alemany. He deduït que era un complex estudi/tractat sobre l'obra de l'insigne compositor alemany i m'he submergit en la meva lectura.
La meva sorpresa ha vingut quan, al tornar a apartar la vista del meu llibre, he vist com l'home, després de mirar-se pensativament la pàgina uns instants i posar cara de contrarietat, obria la seva motxilla, n'extreia un gruixut volum i en passava les pàgines amb afició. L'enorme volum contenia ni més ni menys que les partitures senceres de les simfonies #1,2,3 i 4 de Beethoven.

Quin crac. Jugon! Jugooooon!!!

Un bitxo raro

2005-04-15T15:32:00.000+02:00

En les preguntes i respostes de Newscientist, la setmana passada hi havia un tipus preguntant per un bitxo que havia capturat photogràficament. I no té pèrdua!!

Resulta que aquest curiós bitxo té el cap allà on menys l'esperes: al cul! Si nois, el que creieu que son antenes son simplement l'efecte de les secresions d'unes glàndules que el bitxo té a l'abdomen, que simulen ser unes antenes. La tècnica es basa en que els predadors d'aquesta ninfa mossegaran primer el cul de l'animal que en cas de mossegada no afectaria els seus òrgans més vitals.

Com sempre, aquest tipus de preguntes a Newscientist tenen múltiples respostes d'especialistes (freakis) en el tema en questió, aquí en teniu una mostra curta:
_____________________________________________________________

This is a nymph of the homopteran bug family Eurybrachidae. It feeds on sap from plant tissue. The head is to the right and the abdomen, to the left, bears the two long waxy filaments. These filaments are not present in the adult and are produced by glands found at the end of the insect's abdomen. The nymph looks somewhat like a small version of the adult (apart from the filaments), with the wings starting to develop in the wing buds.

Tom Weir, Senior Curator, Australian National Insect Collection, Canberra, ACT, Australia
_____________________________________________________________

Google Maps

2005-04-14T23:41:00.000+02:00

La nova joguina de Google, que probablement alguns de vosaltres ja heu provat, es diu Google Maps i actualment està encara en fase beta però promet molt. Pel que sembla, tenen la intenció de recollir imatges de satèlit i en format mapa de tot el món i crear una espècie d'Atlas interactiu gegant. El que més emociona, lògicament és anar-se apropant progressivament a un lloc fins arribar a distingir els cotxes.

De moment només hi ha alguns països amb prou nivell de detalls com Estats Units,Japó, Irak i algun més però molt probablement aviat podrem buscar el nostre carrer i tindrem una imatge de satèlit amb prou detall com per distingir clarament la casa. Uns quants ja han trobat una nova diversió que consisteix en buscar coses curioses en els mapes com fotos del tsunami a Malasia, bombes sobre Irak, parides de gent escites sobre el terra que formen imatges que e spoden veure des de l'aire, etc...A Wired News teniu exemples. Venga, a jugarr!!

Calvin! -Part 02-

2005-04-12T15:28:00.000+02:00

Aqui la segona part...

El grup dels homes que sempre diuen sí

2005-04-11T22:39:00.000+02:00

Avui ha sortit a La Vanguardia un interessant minireportatge sobre un grup de gamberros mediàtics anomenats "The Yes Men" que han conseguit posar en evidència varies multinacionals questionant la influència del poder mediàtic. Aquí us el pasto:

JUSTO BARRANCO - LaVanguardia.es -----------------
Han avergonzado a la Organización Mundial del Comercio (OMC), a la multinacional Dow Chemical, al ínclito George W. Bush y su Administración neocon y, de rebote, incluso a la venerable BBC. Avergonzamiento táctico, lo llaman. "Los más poderosos, las grandes corporaciones, pueden gobernar el mundo si lo hacen en la trastienda; pero si los sacas a la luz y los pones frente a todos, quedan avergonzados", responde un miembro de The Yes Men a las preguntas del público que llena el hall del CCCB, el sábado por la noche en la última intervención del festival The Influencers, dedicado a "la acción mediática y el entretenimiento radical".

Las dos ideas definen las actividades de The Yes Men, cuyas estrategias pasan por la suplantación y la gamberrada, llevando hasta extremos inverosímiles los discursos de los suplantados. En su mayor hazaña picó nada menos que la BBC. Crearon una página web que simula ser la de la multinacional química Dow Chemical (www.dowethics.com) en la que se llega a decir irónicamente que esa empresa fue la responsable del nacimiento del ecologismo moderno, ya que crearon el DDT... La página, una copia de la original y cuya amigable imagen es la de un doctor auscultando a un bebé, logró muchas visitas, entre ellas la de un periodista de la BBC que pensó que era la verdadera -lo que da una idea de la retórica bienintencionada y hueca que se espera de una gran empresa-.

Era diciembre del 2004 y se cumplían 20 años del desastre de Bhopal, en India, en el que murieron varios miles de personas tras la explosión de la fábrica de pesticidas de Union Carbide, hoy filial de Dow. El periodista entró en contacto con los que creía responsables de la empresa a través de la página y estos le dieron una gran noticia: Dow reconocía su responsabilidad en la tragedia y ofrecía 12.000 millones de dólares por los daños. La BBC entrevistó a un supuesto representante de Dow, Jude Finisterra, que anunció las medidas y pidió perdón por no reconocer antes la responsabilidad. El lío fue monumental. Las agencias de prensa se hicieron eco y las acciones de Dow cayeron. La BBC tuvo que rectificar y admitir que había sido engañada. Dow desechó su vínculo con Bhopal, escudándose en que compró Union Carbide más tarde. Pero el daño ya estaba hecho y fue doble: la tragedia fue más recordada y los afectados, que creían que iban a ser indemnizados, lloraron al saber que no.

The Yes Men comenzaron justamente inventándose una supuesta página web de la OMC (www.gatt.org). Organizaciones de todo el mundo contactaron con ellos para dar charlas, pensando que era la verdadera OMC. Ni cuando Andy Bichlbauer -supuesto portavoz- afirmó que la política económica de Hitler era a favor del libre mercado recibió críticas.

En el CCCB pasan vídeos de otra gamberrada. En su gira por EE.UU. con un supuesto autocar pro-Bush, piden firmas para sustituir al oso Smokey como símbolo de los parques nacionales por "el tronco Smokey", explicando que los osos no son útiles y los troncos sí y que la mascota representa lo que se necesita: cortar árboles para acabar con las zonas salvajes, evitar fuegos y favorecer a la industria. La gente firma. Incluso un candidato republicano. Si los espejos deformantes acentúan los rasgos más feos, ellos, afirman, tratan de hacer lo mismo con las ideas, "pero resulta que la imagen distorsionada les resulta absolutamente normal".
---------------------------------------------------

Calvin! -Part 01-

2005-04-11T21:02:00.000+02:00

Aqui teniu el calvin ...

Un parell d'imatges divertides :)

2005-04-05T15:24:00.000+02:00

Els forats negres no existeixen! ...o sí, ves a saber

2005-04-04T23:51:00.000+02:00

Avui llegia a '/.' que la revista Nature ha publicat un article on un científic del Lawrence Livermore National Laboratory a California, George Chapline, creu haver trobat una teoria que anularia l'existència dels forats negres!! Segons ell, quan una estrella gegant colapsa, per comptes de generar una bola supermassiva que acaba en forat negre, el que fa és colapsar en una estrella d'energia fosca (dark energy, no confondre amb dark matter). El primer que fa un quan llegei això és pensar que "aquest tiu es xuta. Serà que no s'ha recomprovat prou l'existencia dels forats negres!". Però després de seguir llegint sobre el tema he arribat a la conclusió que estem davant d'una notícia que pot caure, com bé algú comenta a '/.', dins el grup de les que a la setmana s'han oblidat, o dins del grup de les que d'aquí a 20 anys recordarem amb carinyo.

M'explico, la teoria de la relativitat general d'Einstein prediu l'existència de forats negres, però el propi Einstein mai va creure que tals singularitats existissin. Si bé es cert que s'han detectat forats negres en múltiples ocasions, mai s'han detectat directament. I aquí l'incís del George Chapline:

Segons la seva teoria, fora de la 'superfície' (el que seria l'horitzó d'esdeveniments 'un forat negre) d'una estrella d'energia fosca el comportament espaitemporal i gravitacional seria el mateix que el d'un forat negre, però en canvi dins l'estrella, la gravetat inversa de l'energia fosca provocaria que qualsevol materia entrant rebotés altre cop enfora: si un electró entrés i l'estrella d'energia fosca fos prou massiva, la seva teoria preveu que sortiria altre cop rebotat però ara convertit en positró, que s'eliminaria amb qualsevol altre electró provocant una emissió de radiació d'alta energia.

Això explicaria la radiació Hawking i les estranyes emissions d'energia que es reben del centre de la nostra galàxia i evitaria parlar de singularitats en els models de l'univers. Un altre punt a favor es que amb aquest punt de vista, les teories de la relativitat general i la quantica s'aproparien una mica més apuntant cap a la "teoria del tot" que tants cientifics estan buscant.

Que aquest resum serveixi només com a intro ràpida. Totes aquestes coses són massa complicades com perquè hi pugui escriure i opinar, així que si voleu llegir sobre el tema de primera mà aquí teniu el 'paper' on aquest home explica la seva teoria amb detall.

I per acabar 3 comentaris frikis super cachondos de '/.':

- I don't Believe it!(by Ian McBeth)
I've been fooled by Captain Kirk and Mr. Spock all these years. DOH!

- Re:I don't Believe it! (by Anonymous Coward)
You mean they told you that they loved you, but it turned out they were just using you for sex?

- Re:I don't Believe it! (by Anonymous Coward)
What has that got to do with a black h-- oh. Oh god.

XDDDDD

Primera imatge d'un "planeta" extra-Solar

2005-04-04T23:26:00.000+02:00

Avui ha aparescut a la pàgina de la BBC el que alguns científics diuen que és la primera fotografia a un planeta fora del Sistema Solar.

Es tracta d'un planeta de mida controvertida (alguns dien que fa 1 o 2 Júpiters de mida, altres diuen que en fa de 20 a 40) que, tot i que no està comprovat encara, es creu que orbita al voltant de l'estrella GQ Lup a una distància 100 vegades la distancia Sol - Terra. Aquesta, si és que és realment un planeta, seria la primera vegada que un planeta exterior és detectat visualment. Fins ara tots els planetes extra-Solars trobats s'han detectat via mètodes indirectes com són l'efecte gravitacional que aquests provoquen a l'etrella o la variació periòdica de la lluminositat d'aquesta quan des de la terra veiem l'estrella des del plà de rotació dels seus planetes.
(Premeu la imatge per anar a la pàgina de la notícia original de la BBC)

Toulouse-Lautrec ha entrat al blog...

2005-04-02T15:34:00.000+02:00

Bones, només dir que ja estic al blog (aquest element descohesionador/descentralitzador de la fellowship que fa que hagi d'ocupar una mica més d'espai de les meves neurones en recordar noves contrasenyes i noms d'usuari...). Reverències cordials,
Joan
Listening to: Drooling Banjos (Toy Dolls)

Interfícies Cervell-Màquina

2005-04-01T03:09:00.000+02:00

Mica en mica, el gènere cyber-punk està deixànt de ser part del submón
de la ciència ficció per passar a ser part de les nostres vides. Qui
haruia pensat fa 15 anys que molts de nosaltres tindriem a casa un
terminal amb connexió a una xarxa d'informació mundial amb
possibilitats il·limitades. Només cal referirse a la literatura del
gènere d'aquells temps. Un exemple que fa riure és com el joc de rol
"CyberPunk" va imaginarse les xarxes d'informació del futur (i ja
existia la Internet més jove per aquells temps).
Doncs avui ha aprescut al diari una notícia sorprenent sobre implants
cerebrals: Fins fa poc s'havien aconseguit resultats sorprenents amb
monos que a través de implants cerebrals (i un post processat dels
senyals elèctrics) aquests conseguien moure un cursor en una pantalla
o fins i tot moure un braç mecanic. Aviu però, ha sortit a la llum que
Matt Nagle ha sigut el primer humà amb una interfície
cervell-ordenador (brain-computer interface). En Matt sofreix una
paràlizi que el té inmobilitzat de coll en aball. Amb un implant de 96
electrodes enfonsats un milimetre en una regió del seu cortex motriu,
ha aconseguit moure un braç mecànic, fer servir un cursor en una
pantalla i fins i tot regular el volum i canviar els canals de una
televisó! Soprenent.
Tot això fa pensar: aquesta tecnologia podrà segurament evolucionar
fins a convertirse en una eficient interficie cervell-màquina que
permeti eliminar teclats i ratolins, però també s'està investigant com
aquest tipus de interficies permetran el sentit invers, és a dir, que
una màquina pugui induïr una serie de respostes físiques en el cos del
connectat. Sense anar més lluny, com ja vaig 'postejar' fa un temps,
ja s'han inventat les paneroles (cucarachas) teledirigides! Si tot
això evoluciona i va a més no es tardará gaire (en una escala de temps
històrica) en veure coses de l'estil de hacks cerebrals estilo Ghost in
the Shell...
Aquí teniu l'article sencer deThe Guardian:

Meet the mind readers

Paralysed people can now control artificial limbs by thought alone.
Ian Sample reports
Thursday March 31, 2005
The Guardian

There's a hand lying on the blanket on Matt Nagle's desk and he's
staring at it intently, thinking "Close, close," as the scientists
gathered around him look on. To their delight, the hand twitches and
its outstretched fingers close around the open palm, clenching to a
fist.

In that moment, Nagle made history. Paralysed from the neck down after
a vicious knife attack four years ago, he is the first person to have
controlled an artificial limb using a device chronically implanted
into his brain.

The experiment took place a few months ago as part of a broader trial
into what are known in the business as brain-computer interfaces.
Although it is early days, aficionados of the technology see a world
where brain implants return ability to those with disability, allowing
them to control all manner of devices by thought alone. There are huge
hurdles ahead. No one knows how much information we can usefully
decipher from the electrical fizz of the brain's 100bn neurons. More
importantly, scientists are still in the dark as to what effect, if
any, long term implants will have on the human brain, or how its
circuitry will cope with the new tasks demanded of it.

Nagle got involved in the latest trial after hearing about John
Donoghue, a professor of neuroscience at Brown University on Rhode
Island, whose company Cyberkinetics has developed an implant called
BrainGate. Under Donoghue's instruction, Nagle was given a general
anaesthetic before a disc the size of a poker chip was cut from his
skull. After making an incision in the brain's protective membrane, a
tiny array of 96 hair-thin electrodes, each protruding about a
millimetre, was pressed onto the surface of his brain, just above a
region of the sensory motor cortex that is home to the neuronal
circuitry governing arm and hand movement. With the electrodes in
position, the bony disc was replaced, leaving room for a tiny wire to
connect the electrodes to a metal plate the size of a 10p piece that
sits on Nagle's head like a button.

To read brain signals from Nagle's motor cortex, Donoghue's
researchers attach an amplifier to the metallic button on his head and
run a cable to a computer. When he's hooked up, the tiny voltages of
the sparking neurons beneath the electrodes produce a series of
brainwaves that dance on the computer screen.

Since having the electrodes implanted in June last year, Nagle has
been test-driving the technology, seeing what he, and it, are capable
of. "We're evaluating his ability to do a whole range of things. We've
hooked him to a computer that lets him turn a TV on and off, change
channel and turn the volume up and down," says Donoghue.

The success of the technology relies on being able to decipher
accurately the electrical activity within Nagle's brain and turn it
into useful actions. The trials started tentatively. Nagle had been
unable to move any of his limbs for nearly four years. The scientists
had no idea how this would have affected the brain signals that
normally control movement. Would they have fizzled out through lack of
use, much as muscles waste away in the wheelchair-bound? "No one knew
if it would work in someone with these injuries, but simply by asking
him to imagine moving we got useful signals and it was amazing. I was
overwhelmed by how beautifully the cells were still working," says
Donoghue.

Getting the signals is one thing; deciphering them is another. But
Donoghue's team found that some simple rules held - if the brain
wanted to move the hand to the right, certain cells would fire a rapid
series of impulses. If the brain was willing the hand to move left,
the cells fired a different number of times. Other information, such
as where the hand should end up, what trajectory it should take, and
how quickly it should move, is also embedded in the electrical
signals.

Part of the difficulty in reading brain signals is that while even a
simple movement such as raising a hand requires electrical signals
from many regions of the brain, the implanted electrodes pick up just
a tiny fraction of those that fire. "We're recording only a dozen or
so, when a million might be active," says Donoghue, who likens the
process to dropping a microphone into a crowded room and trying to get
the gist of all the conversations going on.

The limitations of taking signals from just a few active neurons have
become apparent in the trial. Many of the tasks Nagle is set involve
moving a cursor around a screen by thinking which way it should move.
But the cursor jiggles, making it difficult to select icons on the
screen with any precision. "We could smooth it out using software, but
at the moment, we want to see if Matthew can learn to control the
wobble," says Donoghue, who is recruiting four other patients to
complete the trial. "If he can do that, he can use computer software
to answer emails, and if he can do that, he could be employed."

Ultimately, Donoghue says there should be no need to connect cables to
peoples' heads to read their minds. Miniaturisation should bring
smaller devices that can be powered through unbroken skin and transmit
signals wirelessly from the brain to a processor worn on a belt that
triggers the intended device.

If all goes according to plan, Donoghue's trial, designed to explore
how well a variety of people can control different devices by the
power of thought, will be completed in about 18 months. He's not the
only one keen to find out just how useful such devices could be. At
Duke University in North Carolina, Miguel Nicolelis is in the final
stages of getting permission to fit 16 quadriplegic patients - half in
the US, half in Brazil - with brain implants for a period of 30 days.
Initially the trial will look at whether the patients' brains still
produce useful motor signals. "Then, we want to see if these patients
can control a robotic arm that can reach and grab objects, and how
well their brains get used to it," says Nicolelis.

In previous studies, his team showed that when monkeys had their
brains hooked up to robotic arms, they assimilated the arm,
effectively making it their own. "Their brains actually incorporated
the robotic arm by dedicating neuronal space to it. We want to see if
the same thing happens in humans," he adds.

For all the promise brain implants hold, there are some that believe
they are not the best bet for many patients. Implants suffer from a
number of drawbacks, the first being that they demand invasive
surgery, with attendant risks. Second, implanted electrodes cause at
least some inflammation of the brain tissues they push into. As well
as obvious medical concerns, if the inflammation is significant, it
can smother any signals the electrodes might pick up.

"Every one you put in gives some inflammation, but it's minor. We're
still working on making electrodes more biocompatible, but we've got
monkeys who have so far survived for nearly five years with implants
and they are fine," says Nicolelis. "The thing is, to do what we want
to do, to get that level of control, you have to get into the brain."

Nicolelis says his goal is to use brain implants to allow the disabled
to walk again. He has already started designing a wearable robotic
"exoskeleton" that could help power paralysed legs - think Wallace and
Gromit's The Wrong Trousers, only with better control. Nicolelis is
also developing something called "shared control" in which a robotic
limb is triggered by a basic command from the brain, but refines and
carries out the movement itself, using pre-programmed intelligence.
"The hurdles ahead, after finding even better electrodes, are
developing prosthetics that are more amenable to brain control," he
says.

Many of the labs looking at brain implants started out doing basic
research into understanding how small numbers of neurons worked. The
research required the development of thin wire electrodes that could
cosy up to individual neurons, a legacy that led to fully implantable
devices. But for many applications, simpler signals, that can be
picked up without undergoing major surgery, may suffice.

At the Wadsworth Centre, the laboratory arm of the New York State
health department, John Wolpaw and his team recently proved that a hat
not unlike a swimming cap peppered with electrodes could pick up clear
enough signals to allow the wearer to move a cursor around a computer
screen. "There was an unsupported assumption that to get that kind of
control, you needed to implant, but our work showed that's not the
case. These systems can do better than a lot of people give them
credit for," says Wolpaw.

Instead of tapping into the brain's natural signals for moving limbs,
Wolpaw's system picks up changes in general brain activity that the
patient must learn to control. "We look at rhythms on the EEG that are
normally just idling, but we've shown that by using mental imagery,
people can learn to make the signals stronger or weaker and we can
translate that into cursor movement," says Wolpaw.

Wolpaw's patients are trained over 10 sessions, during which about 80%
learn to control their brainwaves well enough to move a cursor around
a screen. In time, most can do other things, such as think of answers
to questions to select on screen, without it interrupting their
control. The risks of the technique are undoubtedly fewer than for
full brain implants, though questions remain about the effects of
forcing the brain to change its activity, in a way the electrodes can
pick up. "It's probably just like learning anything else. There's been
no indication that any of this does anything harmful, and it's hard to
see how it could, but we can't say for sure," says Wolpaw.

While Wolpaw has achieved control many thought impossible without
implanting electrodes directly into the brain, he feels a third
technique, called electrocorticography, or Ecog, might have the
brightest future. Ecog involves a smaller operation to place a small
sheet of electrodes on the surface of the brain. "With this, you get
strong signals, you can pick them up from smaller areas but you're not
sticking something into the brain," he says. Preliminary trials show
patients can learn to use Ecog devices much faster than electrodes
placed on their scalps.

More than likely is that all three techniques will co-develop, each
finding its own niche. Full implants may only be worthwhile for the
severely disabled, who need to control complex machinery, such as
prosthetic limbs, with their thoughts. For many though, regaining even
the most minor level of independence would help. "One fellow said to
me, 'I just want to be able to scratch my nose'," says Donoghue. "It's
easy to forget the kinds of extraordinary things people can't
accomplish. If you can do something that lets them reach out to the
world even a little, it can make a huge difference."

Patents de Hardware

2005-03-31T00:19:00.000+02:00

Primers problemes estúpids amb les patents de hardware, esperem que les patents de software no arribin a Europa...

Por Fernando Acero Martín

La historia es que por usar vibración en los mandos, los famosos Dual Shock, ahora Sony no puede vender consolas en EEUU y tiene que pagar unos 90 millones de éuros por daños y perjuicios a una empresa que se le adelantó en la patente. Cantidad que supera en tres veces los beneficios obtenidos el año pasado. Es decir, por una patente "de tecnología revolucionaria" (motor eléctrico con contrapeso descentrado) los usuarios americanos tendrán que quedarse sin la revolucionaria consola de juegos que es usada en todo el mundo. ¿quién se beneficia de esto? ¿los usuarios quizás?.

Bueno señores, esto que vemos con el hardware, es lo que nos espera con las patentes de software. Si esto es innovación y progreso tecnológico que venga alguien y lo explique claro, que yo no lo entiendo.

Veamos un escenario simple, por una patente sobre el fondo de un icono, algo que es "hi-tech" hasta más no poder ¿verdad?, me quedo sin un ERP de 1 millón de líneas de código y tecnológicamene superior a todos los que hay hasta el momento...

Vaya... esto si que fomenta la innovación, si no lo veo lo lo creo y hay políticos como el Sr. Manuel Medina, tan nombrado en estos días, que lo defienden a capa y espada. Señor, creo que se está quedando sin argumentos por momentos... pero si no lo remediamos, cuando veas las barbas de tu vecino rapar... pon las tuyas a remojar.

Notícia a la BBC: Sony faces $90.7m patent damages

RFID als passaports

2005-03-30T23:46:00.000+02:00

A Estats Units (on sinó?) sembla que han tingut una nova iniciativa per combatre l'entrada de terroristes i consisteix en afegir un xip RFID als passaports. I què és RFID? RF ve de Radio Freqüencia i ID Identitat i es tracta d'uns petits xips amb antena capaços de transmetre des de a uns quants centímetres fins a metres sense necessitat de cap tipus de bateria. En aquests xips s'emmagatzemaria la informació que actualment està en el passaport, és a dir Noms i Cognoms, data de naixement, foto, etc... amb la sútil diferència que ara podria ser llegida sense que

t'adonessis.

Sembla que el pla preveu que aquesta no porti cap mena d'encriptat, és a dir, en principi, qualsevol amb un lector RFID (que son cada cop més baratos pel que sembla) podria llegir les dades del teu passaport sense el teu consentiment. Lògicament les associacions en favor de la privacitat han saltat i ja s'estan organitzant campanyes per evitar-ho. No seria més lògic que el xip no fos de RF? Per què aquest interès? Teniu més info a webs com:
http://www.rfidkills.com/

Jugant amb micro-forats negres

2005-03-21T15:27:00.000+01:00

Resulta que científics de EEUU jugant amb un accelerador han conseguit crear una bola de plasma super calenta que tenia característiques de forat negre (encara falta acabar de investigar el tema pequè no es el que s'esperaven i no volen treure conclusions precipitades). Molt divertit! Si un dia d'aquests noteu que us allargeu i que el temps es dilata, només es que els americans aquests han estat jugant amb l'accelerador i que la Terra està sent engollida per un dels seus experiments.
Ells diuen "Even if the ball of plasma is a black hole, it is not thought to pose a threat. At these energies and distances, gravity is not the dominant force in a black hole." però ves a saver, també havien previst que el bitxo engoliria 10 vegades menys!!! JUAS! Us adjunto la notícia de la BBC.

/////////////////////////////////////////

Lab fireball 'may be black hole'

Creating the conditions for the formation of black holes is one of the aims of particle physics.
A fireball created in a US particle accelerator has the characteristics of a black hole, a physicist has said.
It was generated at the Relativistic Heavy Ion Collider (RHIC) in New York, US, which smashes beams of gold nuclei together at near light speeds.
Horatiu Nastase says his calculations show that the core of the fireball has a striking similarity to a black hole.
His work has been published on the pre-print website arxiv.org and is reported in New Scientist magazine.
When the gold nuclei smash into each other they are broken down into particles called quarks and gluons.
These form a ball of plasma about 300 times hotter than the surface of the Sun. This fireball, which lasts just 10 million, billion, billionths of a second, can be detected because it absorbs jets of particles produced by the beam collisions.
But Nastase, of Brown University in Providence, Rhode Island, says there is something unusual about it.
Ten times as many jets were being absorbed by the fireball as were predicted by calculations.
The Brown researcher thinks the particles are disappearing into the fireball's core and reappearing as thermal radiation, just as matter is thought to fall into a black hole and come out as "Hawking" radiation.
However, even if the ball of plasma is a black hole, it is not thought to pose a threat. At these energies and distances, gravity is not the dominant force in a black hole.
The RHIC is sited at the Brookhaven National Laboratory.

Ja sóc un més al blog

2005-03-20T09:45:00.000+01:00

Pos eso, que sembla ser que ja estic al blog de FF ...

Diferècies entre sexes

2005-03-18T14:10:00.000+01:00

Resulta que recentment s'ha descobert que homes i dones som més diferents genèticament dels que es creia! La diferència recau en que el cromozoma silenciat dels homes (mascles humans) els gens es mantenen inactius, mentre que en les dones (famelles humanes), contrariament al que es creia, només el 65% dels gens es manté inactiu, un 20% és actiu i la resta (el 15%) varia en activitat entre la comunitat femenina. Això fa que la varietat genètica entre la comunitat femenina d'humans sigui molt més rica que la varietat genètica de la comunitat masculina. Resumint: es d'esperar, segons la teoria dels pesols grocs i verds, que d'aquí a uns pocs milions d'anys el furbol segueixi sent una cosa d'homes, però qui rentarà la roba?

Aquí teniu l'articel sencer:

////////////////////////////////////////////////////
CIENCIA
El cromosoma X revela nuevas diferencias genéticas entre sexos

El 20% de los genes del cromosoma X están el doble de activos en mujeres que en hombres, afirman los investigadores
La investigación supone un avance para comprender las más de trescientas enfermedades relacionadas con el cromosoma X

JOSEP CORBELLA - 17/03/2005
BARCELONA

El primer análisis exhaustivo del cromosoma X, que junto al Y forma la pareja de cromosomas sexuales que explican las diferencias genéticas entre hombres y mujeres, ha llegado a dos conclusiones inesperadas: un 20% de los genes del cromosoma X están el doble de activos en el sexo femenino que en el masculino y las mujeres son más distintas entre ellas que los hombres entre ellos. El análisis, que se presenta hoy en la revista científica Nature, supone además un avance para comprender cómo se originan las más de trescientas enfermedades genéticas vinculadas al cromosoma X.

El código genético de cada persona está escrito en los 23 pares de cromosomas que hay en el núcleo de sus células. Veintidós de estos pares son iguales entre hombres y mujeres. Pero el par 23, los llamados cromosomas sexuales, es distinto según el sexo. Las mujeres tienen dos cromosomas X, mientras que los hombres tienen un X y un Y.

En el Y están los genes responsables de que un feto desarrolle testículos y se convierta en varón en las primeras semanas de desarrollo en el útero. Pero el precio de tener un cromosoma Y es que los hombres no tienen copia de seguridad del cromosoma X. Por ello, las enfermedades hereditarias masculinas más conocidas, como la hemofilia, se deben a fallos en el cromosoma X: si falla un gen en cualquier otro cromosoma -o si falla en el X en mujeres-, siempre hay una rueda de recambio en la pareja del cromosoma; pero si pincha el Xen hombres, no hay recambio posible.

"El cromosoma X es el más extraordinario del genoma en cuanto a su relación con enfermedades hu-manas", afirmó ayer Mark Ross, coautor de la investigación del Instituto Sanger del Reino Unido, en declaraciones recogidas por Reuters. Según David Bentley, también del Instituto Sanger, "hay un número desproporcionado de enfermedades genéticas conocidas localizadas en el cromosoma X". Los nuevos datos, añade, servirán para "ver lo que falla" en estas enfermedades y "comprender mejor los procesos biológicos del cuerpo sano".

Si en el sexo masculino los riesgos del cromosoma X se deben a la falta de un segundo cromosoma, el femenino se ha encontrado con el problema contrario a lo largo de la evolución: ha tenido que acallar uno de sus dos X para no sufrir una sobredosis de los genes del cromosoma.

Según los resultados que se publican hoy en Nature, el cromosoma silenciado "no está tan inactivo como creíamos", señala Laura Carrel, codirectora de esta parte de la investigación, en un comunicado difundido por la Escuela de Medicina Penn State de Hershey (EE.UU.).

Sus resultados muestran que el 65% de los genes están efectivamente inactivos en el cromosoma silenciado. Pero hay un 20% de genes que permanecen activos, lo que implica que estos genes tienen el doble de actividad en mujeres que en hombres. Este resultado inesperado significa que hay "diferencias genéticas entre hombres y mujeres que no se pueden atribuir a las diferencias hormonales", señala Carrel. Es decir, que hombres y mujeres son genéticamente más distintos de lo que se sabía hasta ahora.

Más inesperado aún es lo que ocurre con el 15% restante de genes del cromosoma silenciado: su actividad varía de unas mujeres a otras. Lo que significa que hay una variabilidad entre mujeres que no se ha observado entre hombres, explica Carrel. Según destaca la Escuela de Medicina de Penn State (Estados Unidos) en el comunicado, "para todos aquellos hombres que creen que las mujeres son complejas, hay nuevas pruebas de que tienen razón, por lo menos en lo que se refiere a sus genes".
////////////////////////////////////////////////////

Sobre els posts extensibles

2005-03-15T01:53:00.000+01:00

He fet les modificacions d'estils i demés que recomanaven i he afegit un truquillo final que recomana un tal Mentolipus per amagar el "Continua..." quan no es tracti d'un post extensible. Quan un post sigui molt llarg (extensible), però, el que s'ha de fer és afegir un parell de tags entre el contingut que es vol amagar (normalment els primers paragràgrafs del post es mostren com a intro del post sencer). Els tags son els següents (a veure com ho faig per escaparlos!):

Bla bla bla (intro).
<span class="fullpost">
I aquí tota la resta del post sense oblidar el tag del final!
</span>

De moment crec que és la millor (i única) manera possible per fer això en aquest fantàtic sistema Blogger. Caldrà que qui fagi posts llargs s'aprengui el tag de memòria!!

La pregunta secreta del caso "Paris Hilton"

2005-03-14T19:05:00.000+01:00

Por Bernardo Quintero (Hispasec) [28-02-2005]

Hace apenas unos días saltó la noticia de que los contenidos del teléfono móvil de Paris Hilton habían sido publicados en Internet.

En un principio se barajó la posibilidad de que hubieran accedido a la tarjeta SIM, o de que se tratara de una intrusión a los servidores de T-Mobile aprovechando inyecciones SQL. Al final parece ser que el método empleado fue mucho más sencillo, bastaba con contestar a la pregunta "¿cuál es el nombre de su mascota favorita?".

El teléfono de Paris Hilton, un Sidekick II de T-Mobile, permite mantener una copia de los contenidos en un servidor de Internet, accesible a través de la web. Como ocurre en muchos servicios en línea, T-Mobile utiliza el método de preguntas secretas para permitir el acceso a aquellos usuarios que han olvidado sus contraseñas. De forma que si eres capaz de contestar a la pregunta secreta, tienes opción a introducir una nueva contraseña.

Paris Hilton eligió la pregunta "¿cuál es el nombre de su mascota favorita?" por si algún día se olvidaba de su contraseña. Aunque evidentemente es más fácil para un atacante acertar el nombre de una mascota o el color favorito de una persona que una contraseña a priori aleatoria, el caso de Paris Hilton roza lo esperpéntico. El nombre de su perro chihuahua era bien conocido a raíz de que la famosa heredera ofreciera en el pasado una recompensa de varios miles de dólares tras extraviarlo.

El resultado de tanto despropósito es que a día de hoy cualquiera puede descargar todo el contenido del móvil de Paris Hilton. Entre otras cosas podemos encontrar los números de teléfono de Christina Aguilera, Avril Lavigne, Eminem, o Anna Kournikova, entre los más de 400 contactos con e-mail o teléfonos que mantenía almacenados. También se puede acceder a 35 fotos que había realizado con su móvil, entre las que se puede ver desde a su perro hasta algunas más subiditas de tono realizadas con una amiga.

Para terminar es posible darse un paseo por su agenda, donde por descontado encontraremos anotaciones de todos locales que frecuenta, e incluso podemos escuchar varias llamadas que mantiene almacenadas. Para ello ya no es necesario conocer el nombre del chihuahua, "Tinkerbell", ahora basta con hacer una simple búsqueda en eMule y bajarse el archivo de moda.

Dejando a un lado las anécdotas de este caso particular, queda en evidencia el gran riesgo que implica el método de preguntas secretas. No tiene sentido alguno "proteger" una contraseña con algo más débil, como es contestar a preguntas tipo como cual es nuestro color favorito. Precisamente Bruce Schneier criticaba hace unos días esta práctica, aunque fue más lejos y terminó por enterrar a las propias contraseñas.

Lo cierto es que cualquiera de nosotros que en alguna ocasión nos haya tocado administrar servicios con una gran cantidad de usuarios hemos sufrido el problema de las contraseñas. Por un lado les pedimos a los usuarios unos mínimos a la hora de elegirlas para que no sean fáciles de adivinar, y por el otro pretendemos que no nos llamen cada cinco minutos porque se les ha olvidado o han bloqueado la cuenta al realizar más de cinco intentos fallidos.

Esa es otra, llegado el momento de la llamada al administrador del servicio para reiniciar la contraseña, ahora a ver como se las ingenia para estar seguro de que quién llama por teléfono, cuya voz es la primera vez que escucha, es quién dice ser. Al final terminan preguntando datos personales pero que también pueden ser más o menos fáciles de conseguir. En definitiva, caldo de cultivo para los ataques de ingeniería social.

Blogmasters i Politica de Posts

2005-03-14T16:04:00.000+01:00

Ei Ivan, merci per donar suport a la iniciativa.

L'Ivan i jo farem d'administradors (ja tens privilegis) i intentarem configurar el blog per què sigui el mes proper a l'ideal de blog substitutiu de la llista.

Fixeu-vos que si voleu fer comentaris menors disposeu de l'apartat comentaris dins de cada post. Reserveu l'espai a la plana principal per iniciar nous debats/temes, etc...

Espero els votres comptes de mail (Ivan, pots convidar als membres de la farewell, jo vaig perdre la majoria de mails)

Important descobriment sobre el cancer

2005-03-14T14:59:00.000+01:00

Mirant la vanguardia m´he creuat amb aquest article. Resulta que investigadors espanyols del centre nacional de investicagió oncològica (si nois i noies, a Espanya s'investiga pel que sembla)han descobert part del mecanisme que provaca el desocntrol de les cèl·lules cancerigenes. Part del mecanisme no té a veure amb alteracions genètiques (com la majoria d'investgacions presoposen) si no amb una serie de proteines que envoliquen l'ADN anomenades "histones". Aquest descobriment es preveu que permetrà una identificació molt més ràpida de tumors malignes (inclosos alguns que fins ara son difícilment detectables)i possiblement una desactivació dels tomors mitjançant medicació.

http://www.lavanguardia.es/web/20050314/51179383741.html
Adjunto la notícia pels que no vulguin registrarse a la vanguardia.

////////////////////////////////////////////////>
CIENCIA
Descubierto un fallo en la regulación de los genes que afecta al 90% de los cánceres

Un equipo internacional de científicos dirigido por el español Manel Esteller ha descubierto un fallo en el mecanismo de regulación de los genes que está involucrado en alrededor del 90% de los cánceres. El descubrimiento, presentado ayer en la edición electrónica de la revista Nature Genetics,augura mejoras a medio plazo tanto en el diagnóstico como en el tratamiento de los tumores.

En el diagnóstico, porque la alteración genética se produce en las primeras fases de la enfermedad. Un análisis capaz de detectar esta alteración, por lo tanto, se convertiría en una prueba eficaz de diagnóstico precoz para un gran número de cánceres.

En el tratamiento, porque un fármaco que actúe sobre la alteración genética que ha descubierto Esteller podría, no destruir un tumor, pero en teoría sí detener su crecimiento. En el momento actual, la compañía Merck tiene en marcha un ensayo clínico en pacientes voluntarios de un fármaco experimental que actúa precisamente sobre esta anomalía, y otros laboratorios están desarrollando fármacos similares.

"La mayor parte de las investigaciones sobre el origen del cáncer se ha centrado hasta ahora en genes concretos", ha declarado Manel Esteller, del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO). "Nosotros estudiamos, no los genes en sí, sino cómo se regula la actividad de los genes".

Esta línea de investigación le ha llevado a unas proteínas llamadas histonas. En una célula sana, las histonas envuelven el ADN de manera similar a la venda de una momia: lo empaquetan. Pero en células cancerosas, hay fallos en el embalaje del ADN, de modo que se activan genes que deberían permanecer inactivos.

La investigación que ha dirigido Esteller, en la que han participado diez equipos científicos de Estados Unidos, Austria, Alemania, el Reino Unido y España, ha identificado dos anomalías en la llamada histona 4 (H4). "Hemos encontrado estas anomalías en aproximadamente el 90% de casos de cáncer de pulmón, mama, próstata, colon y linfomas que hemos analizado", explica Esteller.

Datos preliminares sobre las otras histonas conocidas (H1, H2a, H2b y H3) indican que están alteradas en los cánceres de modo similar a H4: desde el principio de la enfermedad y en la gran mayoría de los tumores.

El trabajo confirma que la gran mayoría de los cánceres se origina, no por una alteración aislada en un gen crítico, sino por un proceso de bola de nieve.Un gen puede deteriorar las histonas, estas a su vez pueden afectar a otros genes, que a su vez pueden afectar a otros, y el proceso se amplifica hasta un punto de no retorno.

"Lo que vemos -señala Esteller- es que, en un cáncer, fallan muchas cosas a la vez en la célula. Fallan tanto los genes como el mecanismo de regulación de los genes. Cuanto más investigamos, más complejo vemos que es el proceso".

Por lo tanto, no basta con actuar sólo sobre los genes para tratar con éxito la enfermedad. "Se han hecho grandes avances en los últimos años en el tratamiento de los cánceres -recuerda el investigador-, pero en el futuro es probable que vayamos hacia combinaciones de fármacos en los que unos medicamentos actúen sobre los genes y otros sobre la regulación de los genes".

Según los resultados presentados en Nature Genetics, ninguna de las células sanas que se ha analizado tienen las histonas deterioradas, mientras que casi todas las células cancerosas las tienen. Además, el deterioro de las histonas es una de las primeras lesiones que se producen en el inicio del cáncer. Por todo ello, "pueden ser una prueba de diagnóstico precoz fabulosa", señala Esteller. Esta prueba sería útil sobre todo para detectar aquellos tumores en los que las técnicas de diagnóstico actuales son insuficientes.
////////////////////////////////////////////////>

Que serveixi com a prova del nou blog!!!
Ivan

2on Post

2005-03-13T20:00:00.000+01:00

Si, es poden afegir Enllaços a altres webs, així imatges a prou resolució d'una en una o si les tens en un servidor (o estan en un servidor penjades) tantes com vulguis. De fet pots introduir codi HTML, pero te un editor per facilitar la feina així que no cal saber-ne. La gracia es que es pot formatejar millor el text i articles soporífers poden ser mes atractius per llegir...

Quan m'envieu el mail rebreu una invitació i podreu començar a postejar.

Creació (in)fructuosa d'un blog per la farewell

2005-03-13T04:05:00.000+01:00

Hola tothom, aquest pot ser el primer i darrer post de la farewell però en qualsevol mai es podrà dir que la farewell no té blog, el blog d'1 post!! La iniciativa esta comentada al mail que he enviat a la llista i ha nascut del fet que el meu compte de correu mor regularment i que no suporto el

Patrocinio de Yahoo! Grupos Enlaces a Yahoo! Grupos Para visitar tu grupo en la web, accede a :http://es.groups.yahoo.com/group/farewell_fellowship/ Para cancelar tu suscripción a este grupo, envía un mensaje a:mailto:farewell_fellowship-unsubscribe@yahoogroups.com?subject=Unsubscribe El uso que hagas de Yahoo! Grupos está sujeto a las Condiciones del servicio de Yahoo!.

En fi, si això progressa serà MISTIC!!!