Obres de Stanislaw Lem

1.- INTRODUCCIÓ

Stanislaw Lem va morir el passat 27 de març de 2006. El que em proposo escriure ara és un "survey" de les seves obres, de les que n'he llegit 13 de 18 publicades en castellà, valorant-les i enquadrant-les temàticament en la família de temes obsessius i recurrents que tenia Lem. Com més perseveres en la lectura de l'obra de Lem, més conscient et tornes de que era una immensa, inesgotable i terrible màquina de pensar. La talla intel·lectual d'aquest home, tan des del punt de vista científic com humà, és descomunal i està injustament ignorada per la resta del món.

Stanislaw Lem era un escriptor de gènere. Es diu que escrivia d'una cosa recòndita i encofurnada malanomenada "ciència-ficció". La dita "ciència-ficció" va ser una etiqueta creada fa algo més de mig segle per uns americans que volien escriure novel·les de cow-boys colonitzant planetes llunyans.
Desafortunadament per a Lem, se li va acudir situar les seves obres mestres en entorns clarament ficticis i especulatius, i preocupar-se per temes de transcendència purament epistemològica i "seriosa". Això de la ciència-ficció tampoc et deixa gaire ben situat per d'adjudicació d'una cosa anomenada "premis Nobel". Diuen de Lem que a la seva Polònia natal és quasi un sant, en els instituts se l'estudia a història de la literatura polonesa, però també resulta ser un gran desconegut als americans i anglesos en general. Això el situa en mal lloc fins i tot dins de la ciència-ficció. Per a mi Lem era simplement un dels 4 o 5 millors escriptors vius i un dels pocs hereus vertaders de Borges.

Hi ha tres temes formals que apareixen recurrentment a les obres de Lem:

• Si mai trobem una forma de vida alienígena, és impossible que ens hi puguem comunicar. LLegeixi's impossible com "infinitament improbable". O sigui, destrueix el mite de Star Wars. Per pura probabilitat es veu que és impossible
  
• Incognoscibilitat del món en general. Els límits de la ciència i la intuïció humanes són un altre dels seus temes favorits.
  
• Erudició diversa. Un dels procediment narratius favorits de Lem és aquest: 1)agafa una idea, 2)pregunta't què passaria si aquesta idea... 3)exprem totes les conseqüències possibles de la idea de (1) sense la més mínima pietat.
  

A més, un cert pessimisme general impregna totes les seves obres. Ara mateix només en recordo una on el protagonista vegi totalment complertes les seves aspiracions. Les influències més reconeixibles en l'obra de Lem són Borges, Kafka i Philip K. Dick. La més òbvia és la del primer, doncs molts dels seus elats curts prenen formes i continguts borgians. Les altres dues es troben de forma més localitzada.

Per una descripció detallada de les obres, la secció [2] conté els meus comentaris per totes les obres de Lem que he llegit i la secció [3] completa les llistes de les seves obres.

2.- LEM'S ANNOTATED READER

DIARIOS DE LAS ESTRELLAS (1957)

• Argument: Els Diarios de las Estrellas són les memòries dels viatges del cosmonatura Ijon Tichy, un seguit de narracions curtes de continguts filosòfics, satírics, científics, paradoxals, grotescos i delirants.
  
• Comentari: Possiblement sigui la millor obra de Lem, per extensió, contingut i profunditat. En podria dir moltes coses, doncs les histories dels Diarios contenen molt material, però com a denominador comú estan dirigides pel principi de "agafa una idea i extorsionala" que he comentat anteriorment. Altres històries retraten la humanitat sota un prisma desenfocat però més satíric i humorístic. Bàsicament Lem es serveix aquí de la ciència-ficció per crear-se algunes "llibertats especials" que li permetin explorar millor diversos aspectes del món actual i la naturalesa humana. Molt, molt recomanable.
  

LA INVESTIGACIÓN (1959)

• Argument: No és ciència-ficció. Està estructurada com una novel·la policíaca desconcertant que aprofundeix en la incognoscibilitat del món. Un comissari de policia anglès investiga uns desconcertants fets que involucren el robatori i posterior devolució de diversos cadàvers. Iniciada la investigació, Lem dedica les 150 pàgines posteriors a demostrar-nos la impenetrabilitat d'un misteri sense culpables ni mòbils possibles: l'execució dels fets és inexplicable, la motivació que hi pugui haver al darrere totalment injustificable. Eventualment la ciència produirà una descripció detallada i exacta dels fets, però també totalment inintel·ligible a la intuïció humana i estèril.
  
• Comentari: Tornem al tema de la incognoscibilitat del món. Aquí Lem mostra de forma magistral la diferència entre la "constatació" i la "comprensió" de la relació causa-efecte. El text està ple de situacions incòmodes, discussions kafkianes, descripcions exhaustives i amb una capacitat de recreació d'escenaris extremadament poderosa. A nivell d'ambientació és un meravella.
  En una entrevista Lem va declarar que va escriure l'obra de manera espontània i sense un pla general, i que se li va acabar la inspiració a mig fer i que no va saber com acabar-la. Doncs per mi és la seva obra més inspirada juntament amb Fiasco i els Diarios de las Estrellas.
  

SOLARIS (1961)

• Argument: El distant planeta Solaris està recobert per un estrany líquid orgànic, es creu que forma una sola entitat intel·ligent, però no s'ha pogut demostrar. El psicòleg protagonista arribarà a la base científica de Solaris per desvetllar què li passa a la tripulació, que sembla que estiguin una mica sonats. A les poques hores d'arribar es materialitza al seu costat la seva ex-dona, morta fa anys. Aparentment Solaris està estudiant-los a ells?
  
• Comentari: Solaris és l'obra més emblemàtica de Lem, la que (quasi) tothom sap citar, i de la que se n'han fet dues pel·lícules. Per mi és una de les més fluixes. La meitat de les pàgines pertanyen a tractats científics sobre Solaris que el protagonista llegeix, la resta a un ambient claustrofòbic i desconcertant. Solaris és una obra sobre la impossibilitat de la comunicació i de la comprensió del món, el problema que té és estar plantejada en situacions tan absurdament inversemblants i exagerades que deixa de ser rellevant com a especulació. En general és bastant avorrida i la prosa de Lem no és de les millors.
  

MEMÓRIAS ENCONTRADAS EN UNA BAÑERA (1961)

• Argument: Lem fa el seu particular homenatge de Kafka en aquesta obra post-apocalíptica. El protagonista és un espia i tota l'obra gira al voltant dels seus intents de fer que algú li expliqui quina és la seva missió. L'Edifici, un lloc ultra-secret, és un infern burocràtic molt més avançat que els de Kafka. Aquí tot és secret, tots els documents estan encriptats, les claus estan encriptades, els noms de les persones són aleatoris i canviants. Els experts en descodificació de missatges es dediquen a fer cabalisme a partir de qualsevol cosa i no fan més que enredar la situació. Tothom està mig boig. Tots els departaments conspiren simultàniament uns contra els altres i a diversos nivells al mateix temps, de forma que les conspiracions s'interfereixen entre elles derivant a conseqüències impossibles de predir. Tots els funcionaris són agents dobles o triples o quàdruples... fins tant lluny com hom desitgi.
  
• Comentari: Sublim. Memorias encontradas en una bañera deu ser lo més tortuós que hom ha imaginat mai. També demostra com no hi ha res prou complicat com perquè un mateix no ho compliqui més. En el camp estilístic he de dir que Memorias encontradas en una bañera és àmpliament superior a qualsevol obra de Kafka, el text és ple de bellesa delirant i diàlegs aguts. Serà que Kafka mai m'ha semblat un escriptor brillant.
  

EL INVENCIBLE (1964)

• Argument: Ens trobem en un futur llunyà, en un racó molt llunyà de la galàxia. La Invencible és una nau espacial de guerra que arriba a un remot planeta on ha desaparegut la Condor (no, no estic parlant de Star Wars). El planeta és aparentment desèrtic, només amb vida microscòpica aquàtica, però ofereix un trencaclosques desconcertant. Resulta impossible saber què ha passat als ocupants de l'altra nau. Els nostres protagonistes (una partida de guerra, en realitat) hauran d'investigar fins aconseguir trobar on està amagada la civilització de Regis III i experimentar el terror que pot provocar una forma de vida no contemplada en les taxonomies de la biologia terrestre.
  
• Comentari: És una obra força menor i amb poca ambició. Tanmateix, torna al tema de la impossibilitat de la comunicació mostrant com es pot tenir vida intel·ligent sense tenir ni vida ni intel·ligència. Tot i ser menor em deixa amb la curiosa sensació de que si El Invencible l'hagués escrit un tal Asimov se n'haurien fet tres pel·lícules i set seqüeles. Des d'un punt de vista científic El Invencible té molt mèrit. He de reconèixer que no se com de desenvolupada estava la teoria de comportaments emergents en sistemes complexos cap allà a l'any 1964, però té molt mèrit; més val llegir-la per saber de què estic parlant.
  

FÁBULAS DE ROBOTS (1964)

• Argument: Les Fábulas de robots s'acostumen a descriure com un escalfament o les cares-B de Ciberiada (següent fererència).
  
• Comentari: El títol i la descripció són molt adequats, doncs descriuen perfectament el contingut del llibre: histories de robots i d'inventors escrites en un to més faulístic, més lleuger, més humorístic i menys satíric que a Ciberiada, però comptant amb els mateixos ingredients de fons. No queda més a dir.
  

CIBERIADA (1965)

• Argument: Ciberiada és un conjunt d'històries curtes on Lem posa a plena potència el seu despietat sentit de l'humor per tal de crear una mena de Mil i una nits de robots "retros" on els personatges (els constructors i artífex plenipotenciaris Trurl i Clapaucio) protagonitzen històries descabellades en què construeixen màquines impossibles i absurdes i exploren planetes inversemblants, i sempre acaben cobren generosament per les seves obres. En un sentit més profund, amaguen també reflexions complexes sobre la ciència i les seves fronteres.
  
• Comentari: Ciberiada deu ser l'obra més famosa de Lem juntament amb Solaris. La fama li deu venir sobretot per ser molt més accessible al lector que no pas Diarios de las estrellas o la pròpia Solaris. Tot i ser una obra més simple no està exempta de moltes gràcies, només algú que conegui bé les lleis de la física les pot trencar amb tant d'estil. En mig de les titàniques obres de Lem, Ciberiada se'n la pot considerar més "refrescant".
  

EL CONGRESO DE FUTUROLOGIA (1971)

• Argument: Ijon Tichy, el protagonista dels Diarios de las Estrellas, viatja a la república bananera de Costarricania per assistir a un congrés de futurologia (l'art de dirigir cap a on ha d'anar la investigació científica). A les primeres de canvi hi ha un alçament a la capital, i les autoritats no tenen cap millor idea que la de bombardejar-la amb diverses substàncies químiques de nova factura que provoquen unes irrefrenables ganes de fer el bé i ser feliç. Les conseqüències de la barreja d'al·lucinògens es fan notar i penetrem en un món oníric i alternatiu del que despertarem moltes vegades abans d'arribar a la última pàgina.
  
• Comentari: Lem era un gran admirador de Philip K. Dick, no ho va amagar mai, i fins i tot va escriure un assaig titulat Philip K. Dick: A Visionary Among the Charlatans. Aquest i d'altres escrits li va valer el rebuig unànime de la resta d'escriptors de ciència-ficció americans (és clar, doncs ells eren els "charlatans"), i fins i tot va ser expulsat de la associació americana de "Science Fiction & Fantasy Writers" de la que l'havien fet membre honorífic cap al final de la guerra freda. Aquesta novel·la és el més Dickià que he llegit mai que no sigui Dick. Clarament té els elements necessaris per establir els paral·lelismes: la impossibilitat de diferenciar la realitat de la al·lucinació, el despertar successiu de diferents nivells del somni i al·lucinació fins a perdre't totalment, les societats futures opressives i desarticulades, etc. És pastada a les obres paradigmàtiques de Dick com Ubik o Los Tres Estigmas de Palmer Eldritch. Tot i això no està entre les millors obres de Lem, és més un divertimento que una aposta seriosa.
  

VACÍO PERFECTO (1971)

• Argument: A l'estil dels relats més inspirats de Borges, Lem ens presenta un conjunt de pròlegs de novel·les. De novel·les que no existeixen i que mai ha escrit ningú.
  
• Comentari: Vacío Perfecto conté petites joies literàries de valor incalculable. Pagaria per tenir a les mans molts dels llibres allà descrits... que no existeixen.
  

UN VALOR IMAGINARIO (1973)

• Argument: En teoria es tracta d'un conjunt de crítiques literàries de diversos llibres inexistents. En realitat són 4 o 5 crítiques adjuntades a una de les grans obres de Lem: Golem XIV. En aquesta història el Golem, un ordinador avançat fins més enllà de la comprensió humana, pronuncia un discurs en que deconstrueix la teoria de l'evolució de les espècies. La teoria de l'evolució és un dels sub-temes recurrents de Lem, apareixent esporàdicament en altres de les seves novel·les.
  
• Comentari: En realitat no és una novel·la, s'hauria pogut publicar com un assaig. És una mica aspre, però m'encanta.
  

LA FIEBRE DEL HENO (1976)

• Argument: La segona obra de no-ciència de Lem. És semblant a La Investigación. Se sospita que una sèrie de desconcertants suïcidis ocorreguts a Nàpols, amb anys de diferència entre ells, són delictius, formen clarament una sèrie i ha d'existir-hi una explicació conjunta; però no és òbvia. En aquest cas, ni la motivació ni l'execució tampoc en són fàcilment discernibles. La gran pregunta és: fins a quin punt el que s'investiga és un vertader fet real i no pas un mer patró mental de l'investigador? on està la causalitat? pot haver-hi un vertader culpable o només és una conspiració de l'Univers? podríem diferenciar-ho a la pràctica? La novel·la està estructurada en la repetició del viatge per Itàlia de la última víctima, fet a l'espera de trobar pistes reveladores. Com a curiositat: conté un diàleg que dura 45 pàgines ininterrompudament.
  
• Comentari: Aquesta novel·la m'inspira sentiments contradictoris: l'estructura narrativa no està gens ben trobada, la major part del temps està llastada per una patent falta d'agilitat i d'incomprensió de què està passant per part del lector. Arribes a la conclusió que és una obra prescindible. L'únic moment memorable és un passatge on el protagonista sofreix un atac d'al·lucinacions; aquí el text és grandiós, la narració frega els límits de l'expressivitat en quant a recursos tècnics i descriptius, però no és suficient per reflotar l'obra.
  

PROVOCACIÓN (1984)

• Argument: Assaig no de ficció en que Lem analitza l'holocaus nazi. La seva família era jueva per algun cantó. A més ve acompanyat d'un altre assaig sorprenent anomenat Un minuto humano.
  
• Comentari: Molt interessant, curtet, val la pena de llegir. (No és un comentari molt prolix, però no se què més dir-ne)
  

FIASCO (1987)

• Argument: Les teories vigents sobre l'evolució dels sers vius ens diuen que la probabilitat de que l'home topi mai amb una intel·ligència extraterrestre és nul·la: doncs a partir d'un cert nivell de desenvolupament la "intel·ligència" pot prendre tantes formes diferents i antagòniques que impossibilita una mútua comprensió. Per tant, l'Home decideix que ara que encara és un ésser "inferior", ha d'emprendre ja el viatge per intentar anar a coincidir amb alguna civilització extraterrestre en el moment en que aquesta es torni prou intel·ligent però no massa intel·ligent. Per fer-ho s'aprofitaran els més recents avenços tecnològics en aeronàutica i astrofísica. El viatge inclou la realització de trucs de màgia amb forats negres, noves formes d'hivernació, ordinadors en el límit físic de la velocitat de càlcul, i altres meravelles. Òbviament, també inclou el contacte amb una nova civilització.
  
• Comentari: És una obra mestra. És l'obra més ben aconseguida, realista i profunda que ha escrit, però també és immensament complicada, requereix un gust malaltís per l'especulació, pels centenars de pàgines on no passa res i per tota mena d'altres deformacions científiques que et deixen exhaust. Fiasco és de llarg novel·la amb ciència més "hard" que he llegit mai i, al mateix temps, és el cim de la capacitat narrativa i descriptiva de Lem. La vividesa de les imatges que transmet et fereix els ulls arrancant reflexos dels fragments gelats de la teva pròpia ànima. Llegint Fiasco et fas el càrrec de quants anys llum d'avantatge porta Stanislaw Lem respecte a la resta d'"escriptors" de ciència-ficció.
  

3.- LLISTES

A mode de resum, la taula següent indica quins elements narratius contènen les obres descrites a [2]:

Títol	A	B	C	D	E	F
Ciberíada					X	X
Diarios de las estrellas				X	X	X
Fiasco	X	X	X
El congreso de futurologia					X	X
El invencible	X		X
La fiebre del heno		X
La investigación		X
Memorias encontradas...		X
Provocación				X
Solaris	X	X	X
Un valor imaginário				X
Vacío Perfecto				X	X

LLegenda: A: Impossibilitat de la comunicació, B: Incognoscibilitat del món, C: Contacte, D: Erudició diversa, E: Humor, F: Filosofia


El meu ordre de preferència en les obres de Lem és aquest:

1. Fiasco
   
2. Diarios de las Estrellas
   
3. Vacío Perfecto
   
4. La Investigación
   
5. Memorias Encontradas en una Bañera
   
6. Provocación
   
7. Un valor Imaginario
   
8. Ciberiada
   
9. Fábulas de Robots
   
10. El Invencible
    
11. El Congreso de Futurologia
    
12. Solaris
    
13. La Fiebre del Heno
    

La llista de les seves obres traduïdes al castellà i amb any de publicació original és:

• Diarios de las estrellas (1957)
  
• Eden (1959)
  
• La investigacion (1959)
  
• Retorno de las estrellas (1961)
  
• Solaris (1961)
  
• Memorias encotradas en una bañera (1961)
  
• El Invencible (1964)
  
• Fabulas de robots / El breviario de los robots (1964)
  
• Ciberiada (1965)
  
• Relatos del piloto Pirx (1968)
  
• La voz de su amo (1968)
  
• El congreso e futurologia (1971)
  
• Vacío perfecto (1971)
  
• Un valor imaginario (1973)
  
• La fiebre del hieno (1976)
  
• Regreso a Entia (1982)
  
• Provocación (1984)
  
• Fiasco (1987)
  

4.- REFERÈNCIES

• Pàgina oficial - http://www.lem.pl
  
• Lem @ The Modern Word - http://www.themodernword.com/scriptorium/lem.html
  
• Lem @ Wikipedia - http://en.wikipedia.org/wiki/Stanislaw_Lem
  
• Lem's Vitrifax - http://world.std.com/~mmcirvin/vitrifax.html
  
• Una bona entrevista - http://www.lem.pl/cyberiadinfo/english/interview2/interview.htm
  
• Entrevista en castellà - http://www.red-literaria.com/Entrevista_Lem.html
  
• Philip K. Dick: A Visionary Among the Charlatans - http://www.depauw.edu/sfs/backissues/5/lem5art.htm
  

Continua...

Kant, Kafka i el Karrefour

Moltes vegades s'associa el concepte de "burocràcia" al nom de Franz Kafka, un dels escriptors més citats i menys llegits del segle XX. En les seves obres els protagonistes s'enfronten amb impotència a una maquinaria burocràtica de tal magnitud que s'oculta a ella mateixa darrere una boira de senders tortuosos.

De totes les contribucions de Kant al pensament occidental, la meva preferida és la distinció entre fenomen i noumen i la introducció de les formes a priori de la percepció. En poques paraules, el món és com és (el noumen), i el que en veiem (fenomen) és una manifestació en la forma en que les formes a priori dels nostres sentits (el temps i l'espai) estan preparats per processar la realitat. Això ens deixa en que el noumen és incognoscible (l'essència dels objectes) i no podem anar més enllà del fenomen, que és la forma que tenim d'estructurar-lo.

Hi ha una clara analogia entre les grans Organitzacions (com les cadenes de super-mercats) i les obres de Kafka. En moltes ocasions hom pensa que el Carrefour és com el El Castell de Kafka, una organització estratificada en un nombre incomptable de capes al nucli de la qual és impossible acostar-se (o com a mínim requeriria un esforç inhumà). Tenen molts punts de contacte: en cap podrem penetrar prou endins per entendre els motius, objectius, punts de vista, inèrcia, que mou aquestes estructures, s'oculten darrere una màscara darrere una màscara darrere una màscara... un lloc ple d'oficinistes no saben res i on la informació només flueix ascendentment, un lloc contra el que et pots donar cops de cap fins que deixis de tenir ganes de fer-ho.

Proposo una aproximació nova a la família de problemes del Carrefour, Renfe, Telefònica, el Govern... Ara ja no hi ha múltiples capes, no pots trobar a ningú més important, és que no hi ha pas cap nucli. Les Organitzacions són un noumen del que tenim una percepció fenomènica que és la que tots sabem: una finestreta on ningú és responsable. El que hi ha darrere d'aquest fenomen mai podrem arribar a saber-ho. És una relació de necessitat, la nostra pròpia condició suposa un impediment teòric pel coneixement real de "qui en té la culpa", "qui és el responsable", "perquè...?", doncs les nostres formes a priori són: limitació en la nostra capacitat d'acció personal, la nostra pròpia singularitat, qualsevol forma de comunicació és equívoca i ambigua.

La Organització, en sentit transcendent, no és res més que la seva pròpia cara externa; si existeix en un nivell més profund és incognoscible i està, i sempre estarà, fora de la nostra capacitat de percepció i comprensió.

Continua...

A l'Astèrix el cel li ha caigut al damunt!

Tinc per costum des de 1990 de comprar els nous volums de les aventures Astèrix el mateix dia en que surten a la venda. O sigui, des de que vaig ser conscient del que feia el dia de Sant Jordi. Avui he anat a comprar la trenta-tresena aventura Astèrix: “El cel s’ens cau al damunt!”. Però ja fa una setmana que va sortir i no el tenia encara. El motiu és clar: la famosa errata de la portada. A la portada, el llom i la primera pàgina, concretament. Fonts de Salvat van declarar que “les pàgines i la portada havien anat per camins diferents” (clarament mentida, doncs l’error es repeteix a l’interior) i que en retirarien del mercat i es “destruirien” els exemplars erronis.
Això m’ha decidit a comprar-lo ja i conservar una relíquia com aquesta per a mofa, befa i escarni!

Ho tinc davant i ho veig molt clar, les lletres són molt grans: “S’ENS”.

També veig que la portada és horrible. Horrible de veritat. Segurament la pitjor de totes les que s’han fet. Què s’ha fet d’aquelles portades memorables com la de “La residència dels Déus”, “Astèrix a Bèlgica” o “Astèrix al país dels Helvecis”?
I a l’interior, no us ho perdeu, hi ha una àmplia gamma d’errors tipogràfics desconcertants:
Panoràmix: “Aqui sap, Astèrix. Qui sap.”
Panoràmix: “..., però s’explica ue no l’acabo d’entendre prou bé!”
Clarament, Panoràmix es fa vell i repapieja.

L’argument d’aquesta nova aventura és, d’entrada, desconcertant. El poble dels gals es veu envaït per uns extraterrestres (!) de Dyswaltnen i de Namga que han fet un viatge intersideral per apoderar-se de la poció màgica (famosa en el mundo entero). Els còmics que escrivia Goscinny explotaven els llocs comuns dels països europeus i el seu substrat cultural. Què sabem dels extraterrestres? Seria tant mala idea com fer un viatge a la Atlàntida! (viatge que Uderzo ja ha fet, per cert).

Els extraterrestres de Dyswaltnen resulten ser un grapat de superherois conduïts per un Mickey Mouse minimalista; els de Namga són uns robots gegants conduïts per una mena de llagosta asiàtica amb uns ulls enormes.
Fantàstic: el còmic europeu contra marvel i el manga. Estem millorant. Ara ve quan els francesos els maten a tots.
Però no. No millorem gens. És una merda. És avorrit a matar, i naïf, i esbojarrat. Els romans hi apareixen amb calçador, al igual que els pirates, les darreres set pàgines són escandalosament prescindibles... ho diré un altre cop: és una meeerda.

L’explicació de tot aquest gran fracàs està en la última pàgina, en una dedicatòria d’Uderzo: “Amb aquest àlbum m’agradaria retre homenatge al gran Dyswaltnenià... Perdó, al gran Walt Disney, aquest famós i genial druida que va permetre que alguns col·legues meus i jo caiguéssim en una marmita plena d’una poció de la qual només ell tenia el secret”. Fantàstic, Uderzo fent apologia del Dyswaltnisme. Em sembla que ploraré.

La falta de contingut dels últims àlbums d’Astèrix ja és crítica, alarmant. Hauria d'intervenir la ONU i la OTAN. Tot i tenir les mateixes pàgines, els àlbums de d’Uderzo semblen molt més curts, com si les seves aventures transcorreguessin totes en una mateixa tarda o en una migdiada. L’únic àlbum vertaderament bo que ha fer Uderzo ha estat Astèrix a l’Índia, i d’això ja fa molts anys (18, concretament). Ara no se sap molt bé on han anat a parar les clàssiques 46 pàgines de Goscinny.
Bé, una mica sí que se sap. Un detall a tenir en compte és l’exagerat gust d’aquest volum per les vinyetes immenses on hi apareixen visions descabellades. N’hi ha moltes... i el dibuix comença a semblar assistit per ordinador. Si bé s’ha de reconèixer que l’ovni a tota pàgina descendint sobre el poble gal és inesperat; també és tan inesperat que sembla una paròdia.

Passant a un altre ordre de coses, ara que la franquícia està a mans de Salvat, la impressió ha millorat respecte a les clàssiques. Si bé això és d’agrair, em sembla que trobo a faltar aquell regust arcaic que Grijalvo – Edicions Junior ens proporcionava gràcies al procediment de fer que el dibuix i els colors s’imprimeixin en llocs diferents. També és d’agrair que Salvat hagi reeditat la col·lecció sencera de tots els volums antics.
M’acosto a la prestatgeria, obro el vidre i els compto: en tinc trenta. (Em se de memòria quins són els tres que em falten. Potser algun dia els compraré.) Els successius canvis d’editorial i de format proporcionen a la meva col·lecció ni més ni menys que sis models diferents en el text del llom i una numeració intermitent i contradictòria. És realment una trajectòria erràtica. Fa molts anys vaig descobrir que, seguint la informació que proporcionava Grijalvo, era impossible ordenar els volums sota un criteri consistent, doncs les llistes i catàlegs eren incomplets o contradictoris.

I sabeu què us dic? O m’estic fent vell o era molt millor a la manera clàssica.

Continua...

Fotografia de dues galàxies colisionant

Resulta que a la constelació de Peixos hi ha un objecte, el NGC 520 que es veu a la foto, que són dues galàxies (es creu que semblants a la nostra Via Làctea) colisionant i formant una mega matxambrat del que estan neixen noves estrelles. La foto és bonica, però no ens ho semblaria tant si corressim per aquí d'aquí a uns 5 bilions d'anys! Doncs resulta que exactament això és el que li passarà a la nostra galàxia per aquell llavors: la Via Làctea es fondrà junt amb Andròmeda deixant una foto tant bonica com aquesta.


La foto ja està una mica passada de moda però. Tot i que és força recent, això que es veu va passar fa uns 100 milions d'anys... ara mateix deu haver canviat ja una mica. Nostamal però, oi?

Continua...

Odio els jocs olímpics

Sembla mentida però aquest estiu no hi ha jocs olímpics. Hi estem molt acostumats, però no els fan cada any. Tampoc hi ha mundials ni europeus de futbol, ni de basket, ni de res. És una sort. També és una sort que no es faci a españa el 2012.

LLegeixo al diari que fa un parell de setmanes un tal Asafa Powell va establir un nou record del món dels 100 metres llisos al fer-los en 9.77 segons. Li va retallar una centèsima a l'anterior plusmarquista, que els feia en 9.78. Pobre tio aquest últim, com es deu estar lamentat ara de no haver-se fotut més hormones de cavall en el seu moment per allargar la seva glòria uns mesos més.

L'atletisme constitueix un singular esforç de superació transgeneracional que aboca a homes i dones de tot el món a no fer rés més que córrer com màquines (oblidant la seva salut i el fet de que tard o d'hora el seu cos els hi tornarà la jugada) per intentant rebaixar en mitja centèsima més la "velocitat punta" de la raça humana. Quina gran responsabilitat, quanta admiració. Ja ho diu la màxima llatina:

curso ergo sum

És curiós que l'home sigui tant procliu a aquest combat transgeneracional de l'atletisme quan rarament és capaç d'emprendre tasques útils que la seva realització vagi a prendre més d'una generació; com pot ser això? potser romanticisme? és romàntic el salt de tanques?

També he vist fa uns dies al Tele Noticies que un home es va deixar cobrir el cos amb 200.000 abelles durant 4 hores. Segurament va ser un record Guiness. Sincerament, ara mateix no em se ni imaginar com són 200.000 abelles juntes, de fet, unes 5.000 abelles juntes ja em provocarien prou pànic com per evitar que intenti imaginar-ne un grup més gran. Per altra banda, què són 9.77 segons? Una misèria. El notari va comptar el nombre exacte d'abelles? Si l'any que ve algú fa servir 200.200 abelles també sortirà per la tele? perquè no? Quina diferència fonamental hi ha entre el jamaicà dels 9.77 i l'irlandès dels 200.000? Que l'irlandès té un ofici? Que cap canal de televisió ho va retransmetre en directe world wide?

Els jocs olímpics (que prendré com a encarnació de tot el muntatge) es fonamenten en que l'espectador veu per la televisió com durant mig estiu una serie de gent que no sap fer res més es donen cops de cap contra un rellotge (en diverses modalitats, és clar, que sinó no hi hauria prou premis per a tots i els països no podrien enviar-hi centenars de competidors per fer autopropaganda política: panem et circenses).
Situats en aquest context em pregunto quina diferència hi ha entre tenir a) el record Guiness de menjar llaunes de pinya en almívar, b) el record Guiness de nedar 200 metres amb un braç lligat a l'esquena i amb un flotador d'ànec posat, c) el record olímpic de nedar 100 metres marxa endarrera?
I també: aquesta diferència és significativa? ens fa millors persones algun dels tres casos? ajuda a algú? per què és més important c) que no b)? no representa a) un titànic esforç de superació?

Bé, prou preguntes. L'objectiu d'aquesta reflexió no és altre que constatar que entre els jocs olímpics i els records Guiness no hi ha cap diferència rellevant, que ambdós són una mateixa presa de pèl i que les televisions haurien de deixar de pagar quantitats indecents de diners per retransmetre aquests últims(1).

Posem-ne un exemple. Molta gent coincidirà amb mi en que la lluita grecoromana és una absurditat insuportable i que té la popularitat que es mereix (aquest últim fet no entela le significat de l'exemple). El campió olímpic d'aquest esport pot tenir la seguretat que és el millor lluitador de grecorromana del món, doncs ha participat en una competició directa entre tots els practicants (que arrencaria en les fases de selecció nacionals) i els ha derrotat. Ha vençut els millors dels millors, eliminatòria rere eliminatòria (encara que sigui un suís el raonament val igual) fins quedar ell sol. O sigui, ha vençut a un altre home viu i racional en una competició d'habilitat, on el seu adversari també estava pensant en saltar-li al coll i treure-se'l de sobre. En canvi, n'Asafa Powell no ha competit contra ningú, no ha intentat modelar la tàctica del seu adversari, no ha efectuat cap decisió, només ha mogut les cames com si el perseguissin i ha trencat un record d'una persona que no estava allà per defensar-se (i en general podria trencar també el record d'algú que ja ha mort i tot). El segon cas, tot i ser una competició a una escala absoluta (transgeneracional, ho diria) em sembla totalment fora de lloc; el problema que té és que en realitat no és una competició, és una lluita autista i deshumanitzadora; és l'home contra la màquina lluitant en el terreny de la maquina. L'enfrontament directe es l'únic que et permet determinar una superioritat sobre els altres i que et dona el consol d'haver "derrotat a algú" es un enfrontament amb emoció i en condicions iguals.

A dia d'avui el treball en equip és un valor acceptat com a positiu, la individualitat no. En un esport d'equip no depens mai només de tu mateix, l'experiència esportiva és més plena, incerta i emocionant, i requereix més esforç per part dels seus integrants (doncs la teva sola acció et pot fer perdre però no guanyar). No pot ser que l'olimpisme, generalment pres com a sublimació d'un conjunt de valor positius, fomenti aquesta individualitat, és un plantejament fora de lloc i totalment caduc; l'atletisme és una soberana tonteria situable en el mateix nivell en que ho són els records Guiness.

La meva conclusió és que avui en dia només hi ha dues classes de competicions que encara siguin humanament vàlides: les competicions per equips on la capacitat de coordinació i cooperació és fonamental , i les competicions que suposen un enfrontament directe entre dos adversaris lluitant pel mateix objectiu (les que produeixen resultats relatius i no absoluts).
Conseqüentment això elimina dels jocs olímpics disciplines irrellevants com i) l'atletisme, incloses curses relleus, maratons i el llançament d'objectes diversos; ii) la gimnàstica, tant de terra com d'aparells (que no va per temps sinó per punts, però és el mateix); iii) la natació, vela i altres curses d'aigua i iv) el 90% dels esport dels jocs d'hivern.

A més de les exposades hi ha altres consideracions d'índole "moral" que s'haurien de tenir en compte:
Sempre es podrà trobar un campió del món de lluita grecorromana. En un moment donat ha d'existir un home que sigui millor que qualsevol altre en lluita grecorromana. D'altra banda, el record del món del 100 metres llisos tard o d'hora s'ha d'estancar (o així ho dicta la raó). Quan el món hagi progressat suficient, el 99.99% de la gent amb una predisposició genètica a la velocitat seran detectats a temps per les federacions i els entrenaran com animals per complir "la seva missió en la vida". També és de suposar que en aquesta hipotètica època tothom farà allò que se li dona millor i tal, en plan Brave new world però una mica més light, i tot serà millor. LLavors vindrà la fase de donar-los tota mena de productes bioquímics per tal que s'assemblin més als guepards (per què correm si la major part dels animals corren - i correran - més que nosaltres, no hauríem de potenciar l'ampli ventall de característiques humanes que ens en diferencien?) i finalment cap els jocs olímpics a competir! En aquest escenari els records olímpics s'aniran fent cada vegada més escassos i costarà més trobar atletes més ràpids (2).
La competició eliminatòria entre persones o equips és l'única que et garanteix que algú guanyarà i s'endurà la medalla d'or. En l'atletisme també s'endú la medalla algú o altre, es clar!, però en el 99.999% de les ocasions aquest guanyador perd moralment sota el pes de la historia i no aconsegueix un nou record olímpic. Per dir-ho d'alguna manera, és molt menys guanyador i molt mes un pesat reincidint en una inacabable coreografia buida de significat.

D'uns anys ençà que això dels jocs olímpics em carrega cada vegada mes. Ho veig mes absurd i buit de significat, com ja he dit. Crec que la major part de les seves competicions estan mal triades i han perdut el significat èpic que tenien en la Grècia clàssica, i ara els hi prestem massa atenció. Paidocracia.

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
(1)
Diners que al cap i a la fi serveixen per finançar el COI. Que no és més que un escenari pels jocs de saló d'una pila de representants de monarquies decadents, milionaris, vividors, condemnats per estafa, i d'altra gent que en la seva vida corrent no tenen cap altra ocupació. De fet, el COI és un lloc on acaben aterrant tota mena d'ex-liders decadents d'organitzacions esportives per seguir estirant del pot; quan et pensaves que Havelange havia deixa la FIFA i Stankovic (gestió corrupta i errònia) la FIBA resulta que no, que ara els tens escollint seus olímpiques!

(2)
Si Tim Montgomery (el dels 9.78) hagués nascut 20 anys abans, el seu record hauria durat des del 82 fins ara. Seria el millor atleta de la historia i tal i qual. Les teves possibilitats de passar a la posteritat depenen de l'any en que vas neixer (sic). Fa molts anys que no es produeixen discontinuïtats d'aquesta mena en les grans proves d'atletisme, jo ho veig sospitós i fa pensar que hi juga un factor molt més que humà. És clar que els records han de progressar cada vegada de forma més lenta, el quid de la qüestió és perquè no van progressar més ràpid abans!

Continua...

Futurologia

Avui he llegit a algun lloc una frase que G.K. Chesterton(1) va escriure el 1904 en la seva novel·la “The Napoleon of Notting Hill” i que feia així: "When the curtain goes up on this story, eighty years after the present date, London is almost exactly like what it is now". Certament, si Chesterton hagués vist el 1984 en directe hagués quedat esparverat (i potser Orwell també?). En canvi, hi ha una altra escola de pensament basada en afirmar que en cinquanta anys tothom anirà en cotxer voladors, prendrem unes pastilles de colors per menjar, i hi hauran un seguit d’avenços tecnològics totalment ridículs i descompensats que fan tremolar només de pensar-hi. Curiosament, ni uns ni altres mai tenen raó. La ciència avança a passos agegantats però no ho fa mai en els camins que els futuròlegs prediuen (d’aquí en endavant entendrem per futuròlegs a aquella gent que es dedica a especular sobre com serà el futur).
Això m’ha portat a preguntar-me: quina és l’arrel dels errors dels futurólegs? Segur que no sóc el primer a preguntar-m’ho i segur que algú ja en n’ha trobat la resposta correcta, per tant: perquè se segueix sense encertar? El meu diagnòstic del problema és que els futuròlegs cometen un doble error impossible de corregir a priori: (el meu axioma) “la futurologia sobreestima els avenços a llarg termini i subestima els avenços a curt termini”. Això és inherent a la ciéncia i és la causa de que ningú l’encerti. La justificació és aquesta.
Quan hom pensa en el que passarà d’aquí a 50 anys, acostuma a no tenir ni idea del que està parlant. Si sabés del que està parlant es compliria que: 1) és un científic, 2) ha treballat en allò de què està parlant i ho veu factible; per tant estaria parlant a menys de 50 anys vista. En general, els futuròlegs no saben del que parlen o bé si ho saben parlen de temes que encara no veuen factibles.
Per els camins inexplorats de la ciència sempre ens passa el mateix: per arribar a la idea futura que has tingut serà necessària una llarga i difícil investigació que sempre revela grans dificultats tècniques que no s’esperaven al principi. Alguns d’aquests nous problemes (que ningú sabia perquè en el moment de fer la predicció encara no s'havien superat els problemes previs que els ocultaven) es superen amb més o menys èxit i generen nova tecnologia que ningú esperava trobar relacionada amb la matèria inicial. Les conseqüències d’això són que 1) mai s’arriba al final predit en el temps desitjat (sobreestimar els avenços a llarg termini) degut a la gran quantitat de problemes nous que sorgeixen, 2) pel camí s’han generat noves tecnologies que ningú esperava, o s’hi han trobat aplicacions en altres camps, amb resultats sorprenents (subestimar els avenços a curt termini), doncs algunes de les subparts del problema gran eren “fàcils”.
Tota la causa d’aquest fet és la complexitat del món, complexitat que no fem més que veure com creix sota els nostres nassos a mesura que intentem esbrossar-la.

(1) Gilbert Keith Chesterton: Escriptor i polemista anglès del XIX – XX. Conegut per haver escrit “L’home que fou dijous”, “El club dels negocis estranys”, haver creat el famós Pare Brown, un mític capellà-investigador, i per ser un dels pocs escriptors declaradament cristians de l’època moderna.

Continua...

Avenç important en l'estudi dels comportaments heredats

És una de les coses que des de fa temps m'havia preguntat i no m'esperava una resposta tant clara. Resulta que jugant amb els gens de la mosca de la fruita, han aconseguit reproduïr comportaments nupcials (relativament complexes, i.e. de varies fases) masculins en mosques de genere femení i anular aquests en mosques de genere masculí. Resulta que aquest comportament resideix codificat en un dels gens de la mosca i les cèl·lules de mascles i femelles responen de forma diferent a ell generant diferents cadenes RMA que son les que deuen desencadenar aquestes respostes instintives. Variant aquest gen han aconseguit invertir les respostes en els dos generes.



La importància d'aquest experiment resideix en que mostra de forma clara que certs comportaments complexes poden codificarse genèticament! Però s´ha de tenir en compte, com diu l'article, que:
Barry Dickson hypothesizes that "behavioral switch genes" such as fru provide a way to hardwire adaptive behaviors into the brain so that an animal can perform them instinctively. Still, he and others caution against extrapolating the results to sexual behavior in humans. "Clearly, we are vastly more complicated creatures than flies, and our common experience tells us that our sexual interests are not irreversibly set by our genes."

Podeu trovar l'article sencer (que no el paper) aquí.

Continua...